Quan vam començar a tontejar, sense saber cap a on aniria la nostra relació, tot i que cap dels dos no ho va explicitar, vaig suposar que, anés com anés, ens tractaríem sempre amb el màxim respecte. Que passat el temps, quan les coses haguessin perdut la brillantor que tenen les coses noves, i als nostres estómacs les papallones haguessin deixat de volar-hi excitades, seríem prou grans i madurs com per no fer-nos mal.
Evitaríem hostilitats innecessàries.
Fins i tot la hostilitat que es desprèn del silenci i la indiferència de missatges no contestats, de vegades molt més pertorbadors que els crits i les hòsties amb el puny tancat.
I aquí estic jo, esperant que m’acabis de trencar el cor.
Que trepitgis els meus trossets.
Que els coloms es mengin les meves engrunes.
Tot mentre decideixo si m’enfonso a l’abisme o faig les maletes i començo el trasllat.
I que consti que no estic parlant d’amor.
Shame (2011)
Steve McQueen
No hay comentarios:
Publicar un comentario