La confusió de gèneres

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 16/10/2013

Sembla mentida que, tan avançats al segle XXI com estem en algunes matèries, a dia d’avui encara continuem obcecats en una cosa tan antiga i passada de moda com la d’etiquetar-ho tot, ubicar-ho dins un gènere o estil. A hores d’ara hauríem d’estar escarmentats de veure que, quasi sempre, alhora de classificar les coses per mantenir-ho tot sota un ordre preestablert, no acabem de sortir-nos-en mai. La nostra estúpida mania es delata a sí mateixa, mostrant com d’obsoleta s’ha quedat, evidenciant l’estupidesa humana.

Ara que acabo de publicar novel·la nova, "El cementiri" (Columna Edicions), ho he tornat a veure clarament. La sucursal d’una llibreria important de Barcelona l’ha col·locat amb les Novetats en Català. Perfecte. Una altre sucursal de la mateixa llibreria, a tan sols un carrer més enllà, ha optat per posar-la a la secció de Ciència-ficció i Fantasia. Que sí, encaixa en la ciència ficció, però és curiós com aquí han donat més importància al gènere per davant de la llengua. Reconec que a nivell de gènere les meves novel·les no són fàcils d’ubicar, bàsicament per què sempre acabo barrejant-ne molts i això descol·loca a aquells que necessiten tenir-ho tot etiquetat. Les tres parts de la meva trilogia, que ve a ser la mateixa història, he vist com qualificaven cada volum amb etiquetes diferents: Juvenil, Fantasia, Terror, Ciència-ficció, Aventures... En aquest cas concret, per exemple, no va importar gens l’idioma. Curiós.

És com si necessitéssim que el gènere de les novel·les, i per extensió de les pel·lícules i el teatre, fos clar i concís per saber que hem d’esperar-ne, per no sentir-nos decebuts. A molta gent li espanta pensar que l’obra que llegirà és “indefinida” o “barreja gèneres” quan, de fet, la vida mateixa acaba sent un poti poti de tots els generes existents.

Ens passa el mateix amb les races. Ara que gràcies a les (im)migracions (i a una obertura de mires?) molts pares tenen fills adoptats de continents diferents, que donen a les aules una imatge semblant a la dels anuncis de Benetton, potser ens haurem de replantejar aquest tema. O quan ens topem amb una persona filla de pares multiracials que barreja característiques fins ara vistes per separat en races diferents, els nostres dèbils esquemes s’esquerden per tot arreu.

Ja fa temps que tenim problemes amb els gèneres d’identitat sexual: home, dona, transexual, bisexual, gai, lesbiana, bisexual, heterosexual... i tot i això encara continuem fotent el ridícul cada vegada que pretenem etiquetar a algú.

Fins i tot una cosa que semblava inamovible com és la nacionalitat de les persones, fent un repàs als canvis que ha sofert la fisonomia del món, sobre tot d’Europa, és fàcil veure la fragilitat d’aquesta etiqueta. Una etiqueta que, més enllà d’enunciar on viu una persona, ja sembla estigmatitzar-lo per qüestions polítiques i socials fora del seu abast. A casa nostra, ara que trontolla més que mai, ens ha fet evident que ni tant sols això és per sempre i cal revisar d’una vegada per totes aquests cànons prehistòrics.

És cert que les etiquetes i els gèneres i les classificacions ens són necessàries per mantenir-nos allunyats del caos al que tendim de normal. Però també és cert que, el dia que no ens calguin etiquetes per valorar a les persones (i per extensió a les novel·les i les pel·lícules), abolint per sempre els prejudicis que amaguem rere aquestes classificacions de vegades massa estrictes, només aleshores, serem completament lliures.

Pa amb tomàquet

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 08/09/2013

Aquests dies he llogat el meu piset de Vic a la Melanie, una noia austríaca, de Viena, que ha vingut a fer un curs de català a la Universitat de Vic. D’acord: va triar català com podria haver triat serbi. La seva universitat li pagava un curs d’una llengua minoritària i en el fons per a ella han estat una mena de vacances pre-erasmus, que el farà a Barcelona, que li va tibar més que Belgrad. De totes maneres, a mi em va fer molta gràcia la seva demanda. Durant el procés de negociació, perquè suposo que a part del meu pis mirava altres ofertes, li vaig dir que, si venia a casa meva, li regalaria una de les meves novel·les perquè pogués comprovar l’efectivitat del curs. I, sorpresa per la casualitat d’haver trobar a un escriptor català que li llogava el pis, va acceptar.

El dia que ja marxava, vaig anar a comprovar que el pis estava bé, ho estava, i la vaig portar amb cotxe fins a Barcelona. Durant el viatge vam parlar molt del català i de Catalunya. De la nostra futura/possible/esperada independència. És grat veure que els de fora/lluny n’estan al cas. Però al preguntar-li si durant els propers cinc mesos que estaria al nostre país continuaria aprenent català, va respondre que per ara preferia reprendre el seu castellà mig oblidat. Que li seria més útil. Vaig valorar seriosament la possibilitat de reclamar-li el llibre que li havia regalat.

Durant la setmana del Festival Sónar, al pis de Barcelona, vam tenir allotjada una jove parella de Brussel·les. La Méline i en Mike. Durant un sopar on no va faltar la classe pràctica de com fer pa amb tomàquet mentre bevíem un bon Priorat, ells es van interessar per la nostra independència, sensibilitzats per un fenomen similar al seu país amb els flamencs. I, una vegada explicats els motius, convençuts, van secundar-nos en la demanda.

En Miles i en David són dos artistes canadencs que vaig conèixer durant una beca a Irlanda, en una residència per artistes. Va ser allà on vaig inaugurar aquesta costum d’ensenyar als estrangers que conec a fer pa amb tomàquet. Aprofitant la vinguda de dues amigues a la casa, vam accedir a organitzar la nit “espanyola” que els artistes de tot el món d’allà ens demanàvem. Però, hàbilment, la nit va ser més catalana que cap altra cosa. Fa dos estius, en Miles i David van estar-se una setmana a casa nostra. La diferència idiomàtica entre espanyols i catalans la coneixien bé perquè en Miles és l’autor de les meves fotografies que apareixen a la solapa de la meva darrera novel·la (versió catalana i castellana). A més, sensibilitzats pel seu Quebec, es van interessar per la nostra situació mentre untàvem tomàquet al pa i brindàvem pels nostres futurs respectius amb un bon Penedès.

La Marlen i la Sabrina, dues amigues alemanyes de vint i poc anys, han estat uns dies a casa nostra, de vacances. Quan els vam preguntar si sabien alguna cosa de Catalunya es van sorprendre. No entenien res. Elles només sabien que eren a Barcelona, Espanya, i ara els sobtava saber que es trobaven en un lloc que no havien sentit a anomenar mai. Durant el sopar, entre la demostració pràctica del pa amb tomàquet i bevent un Montsant, les vam il·lustrar de què era Catalunya, geogràficament i cultural parlant, i quines eren les nostres aspiracions. I van quedar la mar de sorpreses i contentes d’anar a dormir sabent que potser, algun dia, podrien dir que havien estat en un lloc que poc després es va convertir en un país independent. La contradicció va ser, tristament, que en marxar van dir-nos que, de totes maneres, si havien d’aprendre algun idioma, preferien el castellà. I van riure ingènues. D’això se’n diu guanyar batalles a mitges.

D’acord, no cal corre. Tot arribarà.

Per ara ens concentrarem a anar fent feina des de la base, conquerint-los amb dos dels nostres millors ambaixadors, amb permís de Gaudí: un bon pa amb tomàquet i un dels meravellosos vins D.O. que produeix la nostra estimada terra.

Salut!

Diccionari eròtic de súper herois

Article publicat originalment a la revista digital paper de vidre el 17/04/2010

A d' Alien // La tensió sexual no resolta entre l'Alien i la Tinent Ripley (una Sigourney Weaver plena de testosterona que s'ha convertit en la súper - heroïna per excel·lència) s'ha anat allargant durant 4 entregues de la saga. I és que no és d'estranyar que l'Alien li vagi al darrera després d'haver vist a Ripley amb calcetes a la primera entrega. A la tercera hi va haver algun tipus de contacte físic perquè la bestiola li va ficar alguna cosa al ventre de la dona - a no ser que fos una transacció a l'estil Verge Maria / Angel Gabriel - però no és exactament el què esperàvem. Em sembla que tots desitgem que si hi ha cinquena part, sigui la definitiva...

B de Batman // Les relacions homo-eròtiques de l'home ratpenat i el seu jove ajudant han despertat les fantasies més torbadores de molts de nosaltres: malles arrapades, màscares de pell i ambient sadomasso  a la fosca Gotham City. I si pot ser amb el cos (i quin cos) de Christian Bale com a Batman molt millor. Ara només els queda fer un bon càsting per trobar el Robin que millor es compenetri amb l'home ratpenat.

 C de CatWoman  // Michelle Pfeiffer és la millor dona gata amb permís de Halle Berry. Pfeiffer, mite eròtic de la infantesa vinguda a menys, desplega a Batman Returns totes les seves armes sexuals amb un cenyit vestit de cuir tan evocador com provocatiu. Qui no ha desitjat que saltés al seu balcó i entrés per la finestra, amb el fuet a la mà reclamant una mica d'atenció. I és que quan la gata es "desmelena" és irresistible.

D de Darkman // Estranyíssima pel·lícula de Sam Raimi (pre-Spiderman) on Liam Neeson és una mena de fantasma de la òpera però sense cantar. Quin descans! Però les possibilitat eròtiques de Neeson i Frances McDormand son nul·les. Mai una mortal havia desitjat tan poc a un heroi. I és que entre les venes brutes amb què s'embolica i la cara desfigurada que amaga a sota és normal que no hi hagi massa atracció sexual.

 E de Elektra // Jennifer Garner també s'ha convertit en heroïna (i no per ser la promesa de l'insuportable Ben Affleck). De fet va ser a Daredevil, on ell encarnava a aquest estrany heroi cec, on l'actriu va aparèixer per primera vegada com a Elektra. Però tot i les seves contorsions, el vestit vermell arrapat i amb menys tela que altres companyes de professió, no ha tingut gaire sort. I sorprèn que triés Affleck quan també tenia a tret a Colin Farrell. De males eleccions n'és ple l'infern.

F de Fantàstics, Els 4 // Ja ho diuen que el sexe en grup dóna més plaer i si és barrejant espècimens com aquí, doncs millor. Transformats en foc, pedra, elàstic i invisible per una tempesta, ells també van a la moda dels súper herois amb uniformes arrapats que no deixen cap corba per la imaginació. I com és d'esperar aleshores apareixen els desitjos de perpetrar els pecats més terrenals. Les ments més calentes no poden deixar d'imaginar un aventura intima a tres bandes amb els espectaculars Chris Evans i Ioan Gruffu i la brutal Jessica Alba. Estic segur que a La Cosa només la deixaran mirar.

G de Ghost Rider // Nicholas Cage posa la mateixa cara sempre. Tan li fa si és un alcohòlic, si ha de salvar el món, escapar d'una presó o li estan violant la dona. No és ni bon actor, ni atractiu ni té res. Per què fa pel·lícules encara? A Ghost Rider només ens agrada quan té el cap ple de flames i desitgem que se li estengui per tot el cos.

H de Hellboy o Hulk // És curiós que dos dels herois amb menys morbo siguin precisament els que comencen per la lletra H. Hellboy, el dimoni vermell de banyes tallades i Hulk, l'home que quan s'enfada es converteix en un gegant de color verd no desperten cap passió. Almenys a la majoria. En el segon cas sempre hi ha el morbo que al Doctor els pantalons explotin quan es transforma en Hulk o li caiguin quan torna a la mida normal. Però fins ara no hi ha hagut sort I que consti que ni Eric Bana ni a Edward Norton estan com per fer-los un lleig.

I de Iron Man // Crec que en plena etapa d'addiccions a quasi tot ningú no hagués pensat que Robert Downey Jr. pogués convertir-se en l'home d'acer. Però sí, es veu que si aconsegueixes reinserir-te et donen un d'aquests ridículs vestits de super- heroi i apa. A volar. Downey Jr. encara conserva part del sex appeal que dóna ser un noi dolent. Molt més que no ser un bon noi.

J de Joker // Un dels millors dolents de còmic i del cinema. Tan li és si té la cara (deformada) del gran Jack Nicholson o la del difunt Heath Ledger; tots dos són igual de perversos, foscos i terrorífics. Però no ens enganyem, Ledger és molt més suculent i des de que s'ha convertit en un bonic cadàver, encara més.

K de Kriptonita // Taló d'Aquil·lees del gran Superman. Mineral de color verd que s'il·lumina per debilitar la força de l'heroi. Només per veure la submissió que experimenta l'home dels calçotets per sobre quan està a prop de la Kirptonita, la imaginació es dispara... i molt. És el somni de molts, tenir un talismà que fa que caigui rendida als nostres peus la persona que més desitgem...o no?

L de Lex Luthor // El millor Luthor ha estat, evidentment, el gran Gene Hackman. Kevin Spacey li aporta una altre dimensió que no està gens malament però sense cap dubte el que sexualment desperta més interès és Michael Rosenbaum a la versió televisiva i extra teen anomenada Smallville. En aquesta sèrie també hem detectat greus problemes de tensió sexual no resolta entre Clark i Lois i entre Clark i Lex. De totes maneres, si us van els caps pelats, segur que algun dels tres us despertarà interès. O potser tots tres

M de Meravella, La dona // La Dona Meravella, l'heroïna més americana juntament amb el Capità Amèrica, no ha tingut massa sort en la seva adaptació la pantalla. Fins ara només existeix una sèrie dels 7o molt cutre i en dibuixos animats. Hi ha ganes de veure la versió en carn i ossos i silicona d'aquesta defensora del bé de voluminosos pits que sempre sembla que estan a punt de sortir del seu uniforme de barres i estrelles. Apostes per qui serà l'actriu que s'atrevirà a posar-se aquest ridícul vestit?

N de Ninges, Fabuloses Tortugues // No sé ni com posar-me a defensar algun element eròtic en uns dels super-herois més surrealistes que ha donat la televisió i el cinema. Tortugues mutants que practiquen arts marcials. De totes maneres crec que em seria més fàcil trobar-los algun sex appeal als dibuixos que no a la versió en carn i ossos (o millor dit en làtex i espuma) que es va fer pel cinema. Recordeu el seu mestre espiritual, aquella rata molla repulsiva?

O de Odín // Déu de la guerra en la mitologia noruega que compta amb una sèrie de còmics de la Marvel té prevista una adaptació de luxe al cinema, Thor, pel  2011 on Anthony Hopkins interpretarà a aquest personatge. Però el veritable encant eròtic d'aquest personatge el podreu descobrir properament en una trilogia en format novel·la que l'autor d'aquest diccionari està preparant. El meu Odín traurà guspires i farà anar de cul a tot el món. Us ho prometo.

P de Protegit // Encara que no porti malles (capa sí però de les discretes) Bruce Willis borda aquí un dels seus millors papers i Samuel L. Jackson aconsegueix un dels dolents més inspirats i treballadors (per tota la feinada que té per aconseguir el seu maquiavèl·lic pla). Però es fa impossible pensar una relació més enllà de l'estricta lluita entre el bé i el mal entre els dos protagonistes. Només d'imaginar-ho em surten nafres. Tot i això M. Night Shyamalan ha fet sense cap dubte una de les millors (i més decents) pel·lícules de super-herois.

Q de Quatermain, Allan // Aventurer descobridor de les Mines del Rei Salomó que va néixer al 1887. Vindria a ser el pare d'Indiana Jones. Al cinema el recordem amb la cara de Richard Chamberlain però Steward Granger, Sean Connery i Patrick Swayze també li han donat vida. Potser un dels episodis més inspirats és la versió del 85 on Chamberlain té de companya d'aventures a una Sharon Stone abans no se li despertessin els instints bàsics. Només per ella, val la pena veure-la.

R de Robocop // Un dels herois més torbadors que s'han fet mai. Creat a partir del cos mutilat d'un policia a qui reconstrueixen amb peces metàl·liques. Surrealista. Peter Weller no tenia morbo amb ni sense la disfressa. I els seus predecessors en les seves oblidables continuacions van seguir el seu mateix camí. Només apta per fetitxistes experts.

S de Superman o Spiderman // A Tobey Maguire li queden bé les malles però fa massa cara de bon nen. A la tercera part d' Spiderman, quan un estrany ésser el posseeix i es torna dolent, augmenta el seu sex appeal i dóna força morbo. Està clar que el negre li queda molt millor que el vermell. De Superman només existeix Christopher Reeves. La resta no són ni història. Tot i que cal destacar l'anècdota (o llegenda urbana) que al soso de Brandon Routh, el darrer Superman fins ara, li van haver de "disminuir" per ordinador l'entrecuix perquè el seu volum natural era "excessiu" per un súper heroi.

T de Terminator // No hi ha cap dubte que és la primera part la que provoca més alterament d'hormones. Hi ajuda una història d'amor impossible entre un atractiu visitant del futur (Michael Biehn) i una noia que engendrarà al salvador de la humanitat (Linda Hamilton) tots dos caiguts en el més absolut oblit. La pel·lícula té a més el morbo d'un nu de Schwarzenegger pre-Gobernador de Califòrnia. És com si d'aquí uns anys Javier Bardem fos president del Govern espanyol o trobéssim alguna pel·lícula inèdita amb nu inclòs del President Montilla. Pels amants dels joguets, segur que inclouen alguna fantasia amb aquesta màquina quasi perfecta a qui no se li acaben mai les piles.

U de Underworld // La lluita entre licantrops i vampirs ha deixat molts cadàvers pel camí però també grans moments eròtico-festius. Kate Beckinsale llueix de manera espectacular el seu vestit de cuir negre amb la seva gavardina. Segur que molts torcen el coll esperant la seva mossegada sense compassió. Però quan la vampiressa es troba amb Scott Speedman (un especial home llop rival per qui ella sent una forta atracció) els desitjos que les dues espècies abanderin aquella dita tan hippie de "fes l'amor i no la guerra", se senten amb força des de les profunditats de l'infern.

V de Vendetta //És igual si porta una melena llarga, curta o va rapada al zero. A la noia dels meus somnis, Natalie Portman, tot li queda ve. I aquí, encara que s'enamori d'un estrany amb una ridícula careta i una indumentària de Carnestoltes de poble que faria que qualsevol de nosaltres tragués els seus instints més "quillós" i l'apallissés a gust, a ella això li perdonem. Des de Leon i Beautiful girls que té el meu vist i plau per enamorar-se de qui li plagui.

W de Watchmen // Sense cap dubte un dels còmics i adaptacions cinematogràfiques més metafísiques, fosques i brutes (en tots els sentits) que existeixen. Herois retirats vinguts a menys a qui una mà fosca està exterminant, tot això ambientat en un hipotètic any 1985 on Nixon encara és president dels EEUU perquè van guanyar la guerra de Vietnam gràcies als Súper herois. A part de la violència i la sang que ho esquitxa tot, és destacable el membre sobrenatural de color blau elèctric del Dr. Manhattan que el passeja a l'aire sense pudor durant tot el film. I l'apassionat sexe entre herois mai abans vist en una pel·lícula d'aquest gènere: impactants Patrick Wilson i Malin Akerman excitats després d'una missió de rescat, traient-se els vestits de làtex i fornicant apassionadament a la nau.

X de X-Men // Dues de les millors pel·lícules de Super-Herois son les dues primeres parts d'aquesta franquícia. Ho té tot. Cossos d'impacte: Hugh Jackman, James Mardsen, Famke Janssen, Halle Berry. Bons actors: Patrick Steward, Bruce Davidson, Brian Cox i Ian MacKellen (gran Magneto), bons guions i bona mà dirigint de Bryan Singer. Llàstima que no va saber conduir tan bé el vol del seu avorrit Superman. El millor de la saga X: el body painting de Rebecca Romijn-Stamos. Dinamita per la retina.

Y de Young Avengers // Quan ja no sabien quins nous super-herois inventar, els directius de la Marvel van recórrer a allò que tant funciona. Fer una precuela (o sigui, anar als orígens) d'alguns dels seus herois més rentables i els van presentar amb 16 anyets. Si de grans Hulk, el Capità America i Iron Man ja tenen tones i tones de testosterona supurant per cada porus de la pell,  imagineu si els afegim el descontrol hormonal típic de l' adolescència. Que no us agafin a prop!

Z de Zorro, El // Només de pensar en Antonio Banderas fins i tot em fa mandra seguir escrivint... Zzzzzzzzzz

Guix versus Rodoreda

Article publicat originalment a la revista digital  paper de vidre el 30/01/2008 i posteriorment al llibre Paper de vidre. Una nova polida (Labreu Edicions, 2013)

És molt simptomàtic que alguna cosa falla, ja sigui en el terreny de la integració social, en el de la superació personal o senzillament en l'econòmic, sent aquest últim el més perillós, quan alguna malaltia, col·lectiu o gènere necessita d'un dia específic a l'any per recordar-nos-en la importància. També és alarmantment sospitós quan, d'un temps cap aquí, cada any és dedicat a algun artista i, per tant, tot el que durant anys s'ha oblidat (o obviat) acaba saturant el personal en un temps rècord. Possiblement algun gremi també se'n lucrarà de manera descarada aprofitant aquesta oportunitat que només es dóna cada cent anys. Ens pensem que per dedicar un dia, o un any, a algú o alguna cosa, ja podem descansar tranquils i, com els estruços, amagar el cap i tornar a la nostra ignorància.

El 2008 li ha tocat a Mercè Rodoreda i per tant ens la trobem fins i tot a les sopes. A vegades tinc la sensació que quan dediquen un any a algú més que un favor li fan una putada perquè al final l'acabes avorrint. El que més m'intriga és qui decideix, assegut en una poltrona d'un luxós despatx, qui serà el protagonista del proper any. Qui és la mà que decideix encimbellar algú al pòdium dels herois nacionals a títol pòstum per oblidar-ne d'altres amb iguals o millors mèrits? També estaria bé unificar-ne els criteris. A vegades celebrem el centenari del naixement, a vegades de la mort o quan aquests queden lluny o ja han passat, l'excusa és la publicació d'alguna obra emblemàtica. Del que em queixo és que haguem d'inventar-nos aquestes coses per ser justos amb els autors. Ho trobo tan absurd com l'elecció del català de l'any.

D'altra banda, igual que les lectures obligatòries a les escoles, els anys dedicats a algun artista ajuden perquè, a vegades tard, descobrim obres mestres de la literatura o autors prou dignes que havien quedat oblidats. Vaig llegir el Quixot durant l'any Quixot (en treballar en l'adaptació teatral que van fer Els Joglars) i ara, gràcies a l'encàrrec d'aquest article que esteu llegint, he descobert realment Mercè Rodoreda. Reconec els meus prejudicis alhora de llegir clàssics catalans, em fan certa mandra, i fins ara no havia llegit res de Rodoreda. Els meus records d'infància em deixaven fragments borrosos i descolorits d'aquella La plaça del Diamant protagonitzada per Sílvia Munt que durant molts anys han estat l'única referència i entendreu que em fes mandra anar més enllà. Gràcies a, o per culpa de, l'any Rodoreda vaig assistir a una prèvia de La plaça del Diamant al Teatre Nacional de Catalunya. No se m'hagués passat mai pel cap anar a veure aquesta adaptació extra llarga de Benet i Jornet dirigida per Toni Casares si no fos que un bon amic, l'Ernest Villegas, n'és un dels protagonistes. Va ser aquí on vaig prendre el primer contacte real amb la Colometa i la seva cultura.

En rebre l'encàrrec d'aquest article m'ho vaig prendre com un repte i alhora com una oportunitat de saldar el meu deute amb Rodoreda. Sempre he pensat que ser culte no és saber moltes coses, sinó adonar-se de les pròpies mancances i fer alguna cosa per solucionar-les. I és així com vaig engrescar-me en la lectura de les tres novel·les més emblemàtiques de Rodoreda: Aloma, La plaça del Diamant i Mirall trencat. I aquí radica, potser, el meu error. Rodoreda (almenys en les tres novel·les citades) ens explica sempre la mateixa història. No és la primera artista que utilitza aquesta fórmula, la d'engreixar, complicar i perfeccionar una mateixa trama i uns mateixos personatges una vegada rere l'altra (Woody Allen porta tres dècades repetint el mateix guió sense deixar de sorprendre'ns). Si Aloma és una novel·la sensacional, que colpeix pel món que explica, senzill, directe, brutal, La plaça del Diamant és una extensió de l'anterior i la Colometa es torna un reflex d'Aloma (que també és un sobrenom). Fins i tot fa que el lector en busqui els paral·lelismes i que imagini que quan Aloma creix es transforma en Colometa. A Mirall trencat la trama i els personatges es compliquen encara més, com si Rodoreda s'obsessionés per aquesta història d'heroïnes del segle passat que lluiten per obrir-se camí en un món d'homes. També em passa pel cap que els tres personatges protagonistes tenen una mica, o molt, de la mateixa Rodoreda. Però l'escriptor que no hagi utilitzat gran part de la seva pròpia vida per construir els seus personatges que escrigui la primera queixa.

Rodoreda té regust a «culebrot» del segle passat i no sorprèn que Benet i Jornet en sigui el seu adaptador oficial; va fer-ho per a la televisió amb Mirall trencat i per al teatre amb La plaça del diamant, en unes adaptacions prou bones, si més no tenint en compte la complexitat que el repte inicial plantejava. Jo no sabria ni com posar-m'hi. Segurament les noves generacions trobaran Rodoreda carrinclona, amb històries sortides de la màquina del temps i és possible que s'avorreixin com a ostres. A mi llegir tres novel·les seguides m'ha empatxat, sobretot per la sensació d'estar llegint sempre la mateixa novel·la on les trames i els personatges es confonen. Però Rodoreda és ideal per saber o recordar com era la Barcelona d'abans, ja que traça un interessant estudi històric i sociològic de la societat benestant i hipòcrita que ella va conèixer i, sobretot, el rol que hi tenien les dones. Això ens descobreix que hi ha coses que tristament encara segueixen bastant igual.

Per trencar l'empatx de tanta novel·la de crònica social (i rosa), decideixo donar una quarta oportunitat a Rodoreda, esperant reconciliar-me amb una novel·lista que a cada paràgraf mostra una gran qualitat narrativa i sobretot deixa entreveure una vida personal molt intensa i una cultura molt gran. Les referències a ciutats europees i la inclusió de frases i paraules en anglès així ho certifiquen. Trio La meva Cristina i altres contes per descobrir la Rodoreda en estat pur, on tot i que manté la seva predilecció per les descripcions exageradament carregades, simplifica les històries a la mínima expressió. I sí, tot i que algunes històries ara em semblen massa naïfs, n'hi ha d'altres que s'aproximen al meu modus operandi, al meu món fosc i pervers. Gaudeixo sobretot amb La gallina, La sala de les nines, La salamandra i Una fulla de gerani blanc.

Però a part d'aquestes històries que tenen un paral·lelisme amb la meva obra, Rodoreda i jo, a priori, ens assemblem poc. Mentre ella ens transporta als llocs amb llargues descripcions jo tallo pel dret amb detalls mínims i passo directament a l'acció, una cosa que Rodoreda desgrana a poc a poc, sense cap pressa. Mentre ella torna sempre a la mateixa història i la reescriu, la perfecciona i la reinventa, jo arrisco a cada nou projecte a buscar un estil nou, una història diferent i un repte més gran. Mentre ella escruta l'univers femení i el tortura sense pietat, jo exploro l'univers masculí i en faig sortir tota la seva mesquinesa. Potser els meus homes podrien ser els que maltracten les seves dones. Qui sap.

Rodoreda no és una lectura que hauria inclòs voluntàriament a la meva llista de llibres per llegir però estic satisfet d'haver descobert, ni que sigui tard i de manera tan contundent, la seva obra. Ara puc dir amb el cap ben alt que he llegit Rodoreda i que, en general, m'ha sorprès gratament. Segurament si l'hagués llegit amb més temps, l'hauria assaborit millor. D'aquí a una mesos, quan l'empatx hagi minvat, seguiré degustant Rodoreda a petits glops. I és que, tot i l'aparent distància que ens separa, en l'època, en el gènere, en el mètode, en el concepte i la seva execució, tampoc no estem tan lluny l'un de l'altre. Ja ho deia ella: «Dintre de mi no hi ha res. Només les coses tristes que hi ha dintre de tothom. Sí. Només les coses tristes que se't queden a dintre estirades i planes com els morts a dintre de la terra... Cementiris i cementiris... A dintre de la terra. Sí senyor. A dintre de la terra.»