Tots tenim una part lluminosa i una de fosca.
Tots tenim un Jekyll i un Hyde.
El meu Hyde sol estar molt amagat però quan surt (per sort, poc) fa molta por.
No sé si va ser Charles Bronson qui va dir que la venjança és un plat que es
serveix fred. Si no va ser ell, li escau molt.
Com més fred, millor.
Vull dir que, com més temps hagi passat de l'acció a ser venjada, doncs
millor. La venjança serà més planificada, més cerebral.
Menys visceral.
I segurament molt més cruel.
El millor de tot és quan tu no fas res. No busques la venjança, però un
dia, les coses donen la volta en un món tan petit i de sobte t'adones que tens la oportunitat de tornar alguna cosa que algú, un dia, et va fer.
No sóc de naturalesa venjativa però ara no parlem d’una tonteria. Parlem d’una
PUTADA en majúscules. I en aquests casos la venjança és quasi una obligació. I si no escolteu la conversa que tenen en Bill i en Budd en aquest genial diàleg de Tarantino: "No podem oblidar el passat. Aquella dona es mereix una venjança. Sí, y nosaltes morir."
Doncs ara, més de dos anys després, sembla que jo també em mereixo una venjança.
Doncs ara, més de dos anys després, sembla que jo també em mereixo una venjança.
I no sabeu que bé que m'ho passaré.
Kill Bill volume 2 (2004)
Quentin Tarantino
No hay comentarios:
Publicar un comentario