La meva part fosca

Tots tenim dues cares. Alguns més evidents que d’altres.

Tots tenim una part lluminosa i una de fosca.

Tots tenim un Jekyll i un Hyde.

El meu Hyde sol estar molt amagat però quan surt (per sort, poc) fa molta por.

No sé si va ser Charles Bronson qui va dir que la venjança és un plat que es serveix fred. Si no va ser ell, li escau molt.

Com més fred, millor.

Vull dir que, com més temps hagi passat de l'acció a ser venjada, doncs millor. La venjança serà més planificada, més cerebral. 

Menys visceral.

I segurament molt més cruel.

El millor de tot és quan tu no fas res. No busques la venjança, però un dia, les coses donen la volta en un món tan petit i de sobte t'adones que tens la oportunitat de tornar alguna cosa que algú, un dia, et va fer.

No sóc de naturalesa venjativa però ara no parlem d’una tonteria. Parlem d’una PUTADA en majúscules. I en aquests casos la venjança és quasi una obligació. I si no escolteu la conversa que tenen en Bill i en Budd en aquest genial diàleg de Tarantino: "No podem oblidar el passat. Aquella dona es mereix una venjança. Sí, y nosaltes morir."

Doncs ara, més de dos anys després, sembla que jo també em mereixo una venjança. 

I no sabeu que bé que m'ho passaré.

Kill Bill volume 2 (2004)

Quentin Tarantino

Quantes vegades truca el carter a casa vostra?

En una societat moderna que ha estat capaç de superar el temut Efecte 2000, hom pensa que enviar qualsevol cosa física d’una punta del món a l’altre hauria de ser relativament senzill i segur.

En general ho sol ser. El problema és quan no es fan les previsions necessàries o no s’utilitzen els canals adients.

A principis d’aquest més havia de rebre un lector d’e-books per començar a llegir les novel·les candidates al Premi Pin i Soler, del qual en sóc membre del jurat. La mala (malíssima) previsió de l’Ajuntament de Tarragona, ha fet que finalment avui m’arribés l’aparell. Des del principi ha estat un cúmul de barbaritats dignes d’un guió dels Germans Marx. Pel camí han perdut un e-book, el primer que em van enviar temeràriament per Correus. El segon ha estat a punt de córrer la mateixa sort en mans de la incompetent agència de missatgeria Halcourier que han necessitat 56 hores per portar un paquet urgent de Tarragona Ciutat a Barcelona Ciutat. Sisplau, fugiu d'ells com de la pesta.

El dia 7 de març vaig demanar al departament de premsa de la meva editorial juvenil que enviés urgentment un exemplar de la novel·la El Talent a l’actor que ahir, dia 21, havia de llegir-ne alguns fragments a la presentació de Vic. La setmana passada, en veure que no li arribava, vaig acabar portant-li en mà un dels meus. Aquest matí, l’endemà de la presentació, li ha arribat el llibre, enviat a  través de Correus, amb una bonica etiqueta vermella on s'hi llegia: URGENT.

Em sembla que no hauria de ser tant difícil entregar un paquet a temps, però es veu que, almenys al nostre país, ho és. Aquí, un assassí en sèrie tan meticulós com John Doe, no hauria pogut completar mai el seu pla mestre concebut per acabar amb un espectacular i rodó final.

A dia d’avui, Kevin Spacey, Brad Pitt i Morgan Freeman s’haurien mort deshidratats al desert esperant l’arribada del puto missatger de Halcourier.

Però per sort per ells, Crosstown Express no va fallar.

Seven (1995)

David Fincher

Aquí a la terra

El cap de setmana passat vaig estar en un Hotel Spa de luxe, regal d'aniversari, no us penseu. El lloc, impressionant, a tocar del pantà de Boadella (nom que em remet a moltes coses des de que vaig treballar amb Els Joglars) és ideal per descansar i recarregar les piles i les il·lusions. 

Dissabte a la tarda em van fer un massatge. Un de descontracturant perquè la meva esquena semblava una post de planxar. En finalitzar el massatge, la noia se'm va quedar mirant als ulls i em va preguntar

- Ets feliç? 

Li vaig dir que sí, que em considerava feliç.

Aleshores em va explicar que m'ho havia preguntat perquè durant el massatge, el contacte de les seves mans amb el meu cos, li havia transmès felicitat. Li havien vingut al cap imatges agradables; nens jugant, va precisar. No em vaig atrevir a dir-li el que havia estat pensant mentre em feia el massatge.

Fa temps, la meva sogra em va regalar una sessió de Shiatsu.

En acabar, després de contenir el riure més d'una vegada per les preguntes o les accions de la... Shiatsuista?, aquesta em va fer una diagnosi del meu estat:

Tens el cinquè xacra molt tancat, em va dir, per obrir-lo hauries d'anar a blaus, i es va quedar tan ample.

No hi he tornat mai més. Ni a Shiatsu ni a l'Hotel Spa de luxe. El primer per motius obvis. Els segon ja m'agradaria, però no m'ho puc permetre.

Reconec que el massatge de dissabte em va anar molt bé. La meva esquena ha recuperat part de la flexibilitat del passat.

La sessió de shiatsu només la vaig poder utilitzar com a anècdota per explicar als amics: m'ha dit que tenia el cinquè xacra tancat i que anés a blaus... per això vesteixo de blau...

I és que, tot i que cada vegada menys, acostumo a ser molt terrenal.

Pràctic.

Resolutiu.
I segurament, excessivament carnal.

Serà la primavera, que la sang altera?

Six Feet Under (2001-2005)

Alan Ball

107 passes

Fa anys que vaig començar a elaborar la teoria dels “dos passos endavant, un enrere”.  Allò que en castellà en diuen “una de cal y otra de arena”. No us posaré exemples concrets però des de fa molts anys, sempre que avanço dues passes en alguna cosa, al cap de poc, em veig obligat a retrocedir-ne una.

Al principi pensava que era una paranoia meva, que estava exagerant. Però amb el temps aquesta teoria s’ha anat confirmant.

Dues endavant, una enrere. Sempre.

O dues bones notícies, una de dolenta.

O una bona noticia, mitja de dolenta.

Fa temps, quan em podia permetre anar a una terapeuta, vam arribar a una curiosa deducció; no sóc una persona amb mala sort, però tampoc es pot dir que sigui afortunat.

I té certa lògica, quan una cosa bona s’obre davant meu, una de menys bona, o dolenta, fa que la cosa bona no acabi de lluir.

I així un dia rere l’altre, un any rere l’altre, un projecte rere l’altre.

Però la cosa és que tampoc no em puc queixar; la notícia bona sol minimitzar la dolenta, o la menys bona, i fa que tot es quedi en un terreny neutre.

Confortable i certament segur, però mai no acaba de ser del tot bo i, per sort, del tot dolent.

Amb el temps he après a conviure amb això. Ja forma part de la meva quotidianitat. Ara mateix estic en un procés similar però ja no m’immuto. M’ho miro inexpressiu, esperant el desenllaç que vingui.

Fa temps que em limito a fer passes petites, assegurant bé els peus a terra, esperant que algun dia s’oblidin de dir-me que, després de dues endavant, em toca fer-ne una enrere per poder continuar avançant.

Una passa.

Dues passes.

Tres, Quatre, Cinc…

Fins que un dia pugui arribar a fer 107 passes seguides, sense retrocedir, em portin on em portin.

Dancer In The Dark (2000)

Lars Von Trier

Per sempre

Sé que us semblarà molt obvi si us dic que res ni ningú no és per sempre.

De petit, durant molts anys, em pensava que sí.

Durant molt temps res al meu voltant va canviar.

Tota la meva vida algunes coses s’havien mantingut intactes. 

El President de la Generalitat era Jordi Pujol. 

El del govern espanyol, Felipe Gonzalez. 

El Papa de Roma, Joan Pau II.

Però els tòtems van començar a caure. Alguns per força, d’altres per desgast.

Al cap de poc també van començar a fallar les estructures familiars.

Com que havia perdut dos avis quan era molt petit (els pares de la meva mare), la meva referència eren els altres avis, els pares del meu pare.

Primer va morir el meu avi i vaig començar a ser conscient de la fragilitat de la constància. De la solidesa de la continuïtat.

Poc després va morir la meva àvia. La imatge que va aparèixer al meu cervell va ser la de les màquines expenedores de menjar de les estacions de metro. Quan cau un producte els de darrere ocupen el seu lloc. Tots es mouen una fila.

Aquell dia els meus pares va ocupar la fila dels meus avis. I jo la dels meus pares. I les meves nebodes ara ocupen la que havia ocupat jo.

Tots avancem, cada dia, una passa.

Tot això bé perquè avui els Pet Shop Boys, un dels meus grups de referència (i el duet musical més longeu de la història de la música) ha anunciat que després de 28 anys abandona la seva discogràfica, Parlophone Records, i fitxa per una de nova, Kobalt Label Services. 

Estan a punt de començar una nova gira i al juny publiquen un nou disc, Electric (amb Kobalt), produït pel gran Stuart Price. En el seu cas sembla que el canvi els farà encara més grans.

Alguns canvis fan mal.

Alguns son molt bons.

De vegades és necessari canviar per avançar.

De vegades es canvien coses sense que ho vulguem

Canviem.

Avancem.
Però segur que, passi el que passi, el futur serà excitant.

Electric (2013)

Pet Shop Boys

Tu també passaràs a ser de pagament.

Fa anys que les amenaces sobre la fi del món digital es fan cada vegada més tangents.

Des de els virus informàtics, que sempre he tingut la certesa que els creen  les mateixes empreses que fabriquen els antivirus) fins a catàstrofes globals com l’Efecte 2000. Com ens van prendre el pèl aleshores.

Em fan molt riure els missatges que Hotmail passarà a ser de pagament i per evitar-ho has de renviar 20 mails a 20 contactes o te’l tancaran. Que Facebook també passarà a ser de pagament si no escrius al teu mur alguna tonteria copiada d’un altre mur. Tot pasarà a ser de pagament si no fas alguna cosa absurda a canvi. El més lògic és que si un servei passa a ser de pagament, doncs si t’interessa, paguis.

El que més riure em fa són aquells que reenvien els mails o copien aquests estats absurds al seu Facebook. Per si de cas.

Fa temps que corre el rumor que Whatsapp passarà a ser de pagament també.

El rumor ha desencadenat en histèria i també han aparegut els missatges que si no enviaves 20 missatges a 20 contactes, el teu ninotet no es posaria de no sé quin color i hauries de pagar.

Però el mmés còmic és l'aire apocalíptic amb que la gent ho viu, igual que si un meteorit estigués a punt d'esclafar la terra. 

Fa dies que quan em connecto a Whatsapp m’avisa que se m’acaba la subscripció. Avui, finalment, ho ha fet i quan he anat per enviar un missatge no he pogut.

Però no passa res. He anat a l’aplicació i he comprat l’extensió per un any.

I m’ha costat 89 cèntims. 89 cèntims d'euro per un any de missatges indiscriminats i emoticones absurdes.

Trobo just i lògic que Whatsapp, o qualsevol altre aplicació, cobri pel seu servei. I més si és un preu tan assequible com aquest. Rere d’això hi ha una empresa que d’alguna manera ha de mantenir la infraestructura que nosaltres exigim que funcioni a la perfecció. Quina mania la nostra que tot ha de ser gratuït (la cultura per començar). Volem els millors serveis sense desembutxacar ni un Euro. Que la gent inventi coses per nosaltres a cost zero. Però, quants de nosaltres estem disposats a treballar sense cobrar? O a meitat de preu? Quants de nosaltres no ens queixem quan toquen els nostres diners?

Au va, que son 89 cèntims per un any.

Pagueu com he fet jo i seguiu enviant whatsapp a tort i a dret com maníacs.

I aneu-se fent a la idea que, un dia, tot serà de pagament.

Fins i tot tu també passaràs a ser de pagament.

Melancholia (2011)

Lars von Trier