És molt simptomàtic que alguna cosa falla, ja sigui en el terreny de la integració social, en el de la superació personal o senzillament en l'econòmic, sent aquest últim el més perillós, quan alguna malaltia, col·lectiu o gènere necessita d'un dia específic a l'any per recordar-nos-en la importància. També és alarmantment sospitós quan, d'un temps cap aquí, cada any és dedicat a algun artista i, per tant, tot el que durant anys s'ha oblidat (o obviat) acaba saturant el personal en un temps rècord. Possiblement algun gremi també se'n lucrarà de manera descarada aprofitant aquesta oportunitat que només es dóna cada cent anys. Ens pensem que per dedicar un dia, o un any, a algú o alguna cosa, ja podem descansar tranquils i, com els estruços, amagar el cap i tornar a la nostra ignorància.
El 2008 li ha tocat a Mercè Rodoreda i per tant ens la trobem fins i tot a les sopes. A vegades tinc la sensació que quan dediquen un any a algú més que un favor li fan una putada perquè al final l'acabes avorrint. El que més m'intriga és qui decideix, assegut en una poltrona d'un luxós despatx, qui serà el protagonista del proper any. Qui és la mà que decideix encimbellar algú al pòdium dels herois nacionals a títol pòstum per oblidar-ne d'altres amb iguals o millors mèrits? També estaria bé unificar-ne els criteris. A vegades celebrem el centenari del naixement, a vegades de la mort o quan aquests queden lluny o ja han passat, l'excusa és la publicació d'alguna obra emblemàtica. Del que em queixo és que haguem d'inventar-nos aquestes coses per ser justos amb els autors. Ho trobo tan absurd com l'elecció del català de l'any.
D'altra banda, igual que les lectures obligatòries a les escoles, els anys dedicats a algun artista ajuden perquè, a vegades tard, descobrim obres mestres de la literatura o autors prou dignes que havien quedat oblidats. Vaig llegir el Quixot durant l'any Quixot (en treballar en l'adaptació teatral que van fer Els Joglars) i ara, gràcies a l'encàrrec d'aquest article que esteu llegint, he descobert realment Mercè Rodoreda. Reconec els meus prejudicis alhora de llegir clàssics catalans, em fan certa mandra, i fins ara no havia llegit res de Rodoreda. Els meus records d'infància em deixaven fragments borrosos i descolorits d'aquella La plaça del Diamant protagonitzada per Sílvia Munt que durant molts anys han estat l'única referència i entendreu que em fes mandra anar més enllà. Gràcies a, o per culpa de, l'any Rodoreda vaig assistir a una prèvia de La plaça del Diamant al Teatre Nacional de Catalunya. No se m'hagués passat mai pel cap anar a veure aquesta adaptació extra llarga de Benet i Jornet dirigida per Toni Casares si no fos que un bon amic, l'Ernest Villegas, n'és un dels protagonistes. Va ser aquí on vaig prendre el primer contacte real amb la Colometa i la seva cultura.
En rebre l'encàrrec d'aquest article m'ho vaig prendre com un repte i alhora com una oportunitat de saldar el meu deute amb Rodoreda. Sempre he pensat que ser culte no és saber moltes coses, sinó adonar-se de les pròpies mancances i fer alguna cosa per solucionar-les. I és així com vaig engrescar-me en la lectura de les tres novel·les més emblemàtiques de Rodoreda: Aloma, La plaça del Diamant i Mirall trencat. I aquí radica, potser, el meu error. Rodoreda (almenys en les tres novel·les citades) ens explica sempre la mateixa història. No és la primera artista que utilitza aquesta fórmula, la d'engreixar, complicar i perfeccionar una mateixa trama i uns mateixos personatges una vegada rere l'altra (Woody Allen porta tres dècades repetint el mateix guió sense deixar de sorprendre'ns). Si Aloma és una novel·la sensacional, que colpeix pel món que explica, senzill, directe, brutal, La plaça del Diamant és una extensió de l'anterior i la Colometa es torna un reflex d'Aloma (que també és un sobrenom). Fins i tot fa que el lector en busqui els paral·lelismes i que imagini que quan Aloma creix es transforma en Colometa. A Mirall trencat la trama i els personatges es compliquen encara més, com si Rodoreda s'obsessionés per aquesta història d'heroïnes del segle passat que lluiten per obrir-se camí en un món d'homes. També em passa pel cap que els tres personatges protagonistes tenen una mica, o molt, de la mateixa Rodoreda. Però l'escriptor que no hagi utilitzat gran part de la seva pròpia vida per construir els seus personatges que escrigui la primera queixa.
Rodoreda té regust a «culebrot» del segle passat i no sorprèn que Benet i Jornet en sigui el seu adaptador oficial; va fer-ho per a la televisió amb Mirall trencat i per al teatre amb La plaça del diamant, en unes adaptacions prou bones, si més no tenint en compte la complexitat que el repte inicial plantejava. Jo no sabria ni com posar-m'hi. Segurament les noves generacions trobaran Rodoreda carrinclona, amb històries sortides de la màquina del temps i és possible que s'avorreixin com a ostres. A mi llegir tres novel·les seguides m'ha empatxat, sobretot per la sensació d'estar llegint sempre la mateixa novel·la on les trames i els personatges es confonen. Però Rodoreda és ideal per saber o recordar com era la Barcelona d'abans, ja que traça un interessant estudi històric i sociològic de la societat benestant i hipòcrita que ella va conèixer i, sobretot, el rol que hi tenien les dones. Això ens descobreix que hi ha coses que tristament encara segueixen bastant igual.
Per trencar l'empatx de tanta novel·la de crònica social (i rosa), decideixo donar una quarta oportunitat a Rodoreda, esperant reconciliar-me amb una novel·lista que a cada paràgraf mostra una gran qualitat narrativa i sobretot deixa entreveure una vida personal molt intensa i una cultura molt gran. Les referències a ciutats europees i la inclusió de frases i paraules en anglès així ho certifiquen. Trio La meva Cristina i altres contes per descobrir la Rodoreda en estat pur, on tot i que manté la seva predilecció per les descripcions exageradament carregades, simplifica les històries a la mínima expressió. I sí, tot i que algunes històries ara em semblen massa naïfs, n'hi ha d'altres que s'aproximen al meu modus operandi, al meu món fosc i pervers. Gaudeixo sobretot amb La gallina, La sala de les nines, La salamandra i Una fulla de gerani blanc.
Però a part d'aquestes històries que tenen un paral·lelisme amb la meva obra, Rodoreda i jo, a priori, ens assemblem poc. Mentre ella ens transporta als llocs amb llargues descripcions jo tallo pel dret amb detalls mínims i passo directament a l'acció, una cosa que Rodoreda desgrana a poc a poc, sense cap pressa. Mentre ella torna sempre a la mateixa història i la reescriu, la perfecciona i la reinventa, jo arrisco a cada nou projecte a buscar un estil nou, una història diferent i un repte més gran. Mentre ella escruta l'univers femení i el tortura sense pietat, jo exploro l'univers masculí i en faig sortir tota la seva mesquinesa. Potser els meus homes podrien ser els que maltracten les seves dones. Qui sap.
Rodoreda no és una lectura que hauria inclòs voluntàriament a la meva llista de llibres per llegir però estic satisfet d'haver descobert, ni que sigui tard i de manera tan contundent, la seva obra. Ara puc dir amb el cap ben alt que he llegit Rodoreda i que, en general, m'ha sorprès gratament. Segurament si l'hagués llegit amb més temps, l'hauria assaborit millor. D'aquí a una mesos, quan l'empatx hagi minvat, seguiré degustant Rodoreda a petits glops. I és que, tot i l'aparent distància que ens separa, en l'època, en el gènere, en el mètode, en el concepte i la seva execució, tampoc no estem tan lluny l'un de l'altre. Ja ho deia ella: «Dintre de mi no hi ha res. Només les coses tristes que hi ha dintre de tothom. Sí. Només les coses tristes que se't queden a dintre estirades i planes com els morts a dintre de la terra... Cementiris i cementiris... A dintre de la terra. Sí senyor. A dintre de la terra.»
No hay comentarios:
Publicar un comentario