La confusió de gèneres

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 16/10/2013

Sembla mentida que, tan avançats al segle XXI com estem en algunes matèries, a dia d’avui encara continuem obcecats en una cosa tan antiga i passada de moda com la d’etiquetar-ho tot, ubicar-ho dins un gènere o estil. A hores d’ara hauríem d’estar escarmentats de veure que, quasi sempre, alhora de classificar les coses per mantenir-ho tot sota un ordre preestablert, no acabem de sortir-nos-en mai. La nostra estúpida mania es delata a sí mateixa, mostrant com d’obsoleta s’ha quedat, evidenciant l’estupidesa humana.

Ara que acabo de publicar novel·la nova, "El cementiri" (Columna Edicions), ho he tornat a veure clarament. La sucursal d’una llibreria important de Barcelona l’ha col·locat amb les Novetats en Català. Perfecte. Una altre sucursal de la mateixa llibreria, a tan sols un carrer més enllà, ha optat per posar-la a la secció de Ciència-ficció i Fantasia. Que sí, encaixa en la ciència ficció, però és curiós com aquí han donat més importància al gènere per davant de la llengua. Reconec que a nivell de gènere les meves novel·les no són fàcils d’ubicar, bàsicament per què sempre acabo barrejant-ne molts i això descol·loca a aquells que necessiten tenir-ho tot etiquetat. Les tres parts de la meva trilogia, que ve a ser la mateixa història, he vist com qualificaven cada volum amb etiquetes diferents: Juvenil, Fantasia, Terror, Ciència-ficció, Aventures... En aquest cas concret, per exemple, no va importar gens l’idioma. Curiós.

És com si necessitéssim que el gènere de les novel·les, i per extensió de les pel·lícules i el teatre, fos clar i concís per saber que hem d’esperar-ne, per no sentir-nos decebuts. A molta gent li espanta pensar que l’obra que llegirà és “indefinida” o “barreja gèneres” quan, de fet, la vida mateixa acaba sent un poti poti de tots els generes existents.

Ens passa el mateix amb les races. Ara que gràcies a les (im)migracions (i a una obertura de mires?) molts pares tenen fills adoptats de continents diferents, que donen a les aules una imatge semblant a la dels anuncis de Benetton, potser ens haurem de replantejar aquest tema. O quan ens topem amb una persona filla de pares multiracials que barreja característiques fins ara vistes per separat en races diferents, els nostres dèbils esquemes s’esquerden per tot arreu.

Ja fa temps que tenim problemes amb els gèneres d’identitat sexual: home, dona, transexual, bisexual, gai, lesbiana, bisexual, heterosexual... i tot i això encara continuem fotent el ridícul cada vegada que pretenem etiquetar a algú.

Fins i tot una cosa que semblava inamovible com és la nacionalitat de les persones, fent un repàs als canvis que ha sofert la fisonomia del món, sobre tot d’Europa, és fàcil veure la fragilitat d’aquesta etiqueta. Una etiqueta que, més enllà d’enunciar on viu una persona, ja sembla estigmatitzar-lo per qüestions polítiques i socials fora del seu abast. A casa nostra, ara que trontolla més que mai, ens ha fet evident que ni tant sols això és per sempre i cal revisar d’una vegada per totes aquests cànons prehistòrics.

És cert que les etiquetes i els gèneres i les classificacions ens són necessàries per mantenir-nos allunyats del caos al que tendim de normal. Però també és cert que, el dia que no ens calguin etiquetes per valorar a les persones (i per extensió a les novel·les i les pel·lícules), abolint per sempre els prejudicis que amaguem rere aquestes classificacions de vegades massa estrictes, només aleshores, serem completament lliures.

Pa amb tomàquet

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 08/09/2013

Aquests dies he llogat el meu piset de Vic a la Melanie, una noia austríaca, de Viena, que ha vingut a fer un curs de català a la Universitat de Vic. D’acord: va triar català com podria haver triat serbi. La seva universitat li pagava un curs d’una llengua minoritària i en el fons per a ella han estat una mena de vacances pre-erasmus, que el farà a Barcelona, que li va tibar més que Belgrad. De totes maneres, a mi em va fer molta gràcia la seva demanda. Durant el procés de negociació, perquè suposo que a part del meu pis mirava altres ofertes, li vaig dir que, si venia a casa meva, li regalaria una de les meves novel·les perquè pogués comprovar l’efectivitat del curs. I, sorpresa per la casualitat d’haver trobar a un escriptor català que li llogava el pis, va acceptar.

El dia que ja marxava, vaig anar a comprovar que el pis estava bé, ho estava, i la vaig portar amb cotxe fins a Barcelona. Durant el viatge vam parlar molt del català i de Catalunya. De la nostra futura/possible/esperada independència. És grat veure que els de fora/lluny n’estan al cas. Però al preguntar-li si durant els propers cinc mesos que estaria al nostre país continuaria aprenent català, va respondre que per ara preferia reprendre el seu castellà mig oblidat. Que li seria més útil. Vaig valorar seriosament la possibilitat de reclamar-li el llibre que li havia regalat.

Durant la setmana del Festival Sónar, al pis de Barcelona, vam tenir allotjada una jove parella de Brussel·les. La Méline i en Mike. Durant un sopar on no va faltar la classe pràctica de com fer pa amb tomàquet mentre bevíem un bon Priorat, ells es van interessar per la nostra independència, sensibilitzats per un fenomen similar al seu país amb els flamencs. I, una vegada explicats els motius, convençuts, van secundar-nos en la demanda.

En Miles i en David són dos artistes canadencs que vaig conèixer durant una beca a Irlanda, en una residència per artistes. Va ser allà on vaig inaugurar aquesta costum d’ensenyar als estrangers que conec a fer pa amb tomàquet. Aprofitant la vinguda de dues amigues a la casa, vam accedir a organitzar la nit “espanyola” que els artistes de tot el món d’allà ens demanàvem. Però, hàbilment, la nit va ser més catalana que cap altra cosa. Fa dos estius, en Miles i David van estar-se una setmana a casa nostra. La diferència idiomàtica entre espanyols i catalans la coneixien bé perquè en Miles és l’autor de les meves fotografies que apareixen a la solapa de la meva darrera novel·la (versió catalana i castellana). A més, sensibilitzats pel seu Quebec, es van interessar per la nostra situació mentre untàvem tomàquet al pa i brindàvem pels nostres futurs respectius amb un bon Penedès.

La Marlen i la Sabrina, dues amigues alemanyes de vint i poc anys, han estat uns dies a casa nostra, de vacances. Quan els vam preguntar si sabien alguna cosa de Catalunya es van sorprendre. No entenien res. Elles només sabien que eren a Barcelona, Espanya, i ara els sobtava saber que es trobaven en un lloc que no havien sentit a anomenar mai. Durant el sopar, entre la demostració pràctica del pa amb tomàquet i bevent un Montsant, les vam il·lustrar de què era Catalunya, geogràficament i cultural parlant, i quines eren les nostres aspiracions. I van quedar la mar de sorpreses i contentes d’anar a dormir sabent que potser, algun dia, podrien dir que havien estat en un lloc que poc després es va convertir en un país independent. La contradicció va ser, tristament, que en marxar van dir-nos que, de totes maneres, si havien d’aprendre algun idioma, preferien el castellà. I van riure ingènues. D’això se’n diu guanyar batalles a mitges.

D’acord, no cal corre. Tot arribarà.

Per ara ens concentrarem a anar fent feina des de la base, conquerint-los amb dos dels nostres millors ambaixadors, amb permís de Gaudí: un bon pa amb tomàquet i un dels meravellosos vins D.O. que produeix la nostra estimada terra.

Salut!

Diccionari eròtic de súper herois

Article publicat originalment a la revista digital paper de vidre el 17/04/2010

A d' Alien // La tensió sexual no resolta entre l'Alien i la Tinent Ripley (una Sigourney Weaver plena de testosterona que s'ha convertit en la súper - heroïna per excel·lència) s'ha anat allargant durant 4 entregues de la saga. I és que no és d'estranyar que l'Alien li vagi al darrera després d'haver vist a Ripley amb calcetes a la primera entrega. A la tercera hi va haver algun tipus de contacte físic perquè la bestiola li va ficar alguna cosa al ventre de la dona - a no ser que fos una transacció a l'estil Verge Maria / Angel Gabriel - però no és exactament el què esperàvem. Em sembla que tots desitgem que si hi ha cinquena part, sigui la definitiva...

B de Batman // Les relacions homo-eròtiques de l'home ratpenat i el seu jove ajudant han despertat les fantasies més torbadores de molts de nosaltres: malles arrapades, màscares de pell i ambient sadomasso  a la fosca Gotham City. I si pot ser amb el cos (i quin cos) de Christian Bale com a Batman molt millor. Ara només els queda fer un bon càsting per trobar el Robin que millor es compenetri amb l'home ratpenat.

 C de CatWoman  // Michelle Pfeiffer és la millor dona gata amb permís de Halle Berry. Pfeiffer, mite eròtic de la infantesa vinguda a menys, desplega a Batman Returns totes les seves armes sexuals amb un cenyit vestit de cuir tan evocador com provocatiu. Qui no ha desitjat que saltés al seu balcó i entrés per la finestra, amb el fuet a la mà reclamant una mica d'atenció. I és que quan la gata es "desmelena" és irresistible.

D de Darkman // Estranyíssima pel·lícula de Sam Raimi (pre-Spiderman) on Liam Neeson és una mena de fantasma de la òpera però sense cantar. Quin descans! Però les possibilitat eròtiques de Neeson i Frances McDormand son nul·les. Mai una mortal havia desitjat tan poc a un heroi. I és que entre les venes brutes amb què s'embolica i la cara desfigurada que amaga a sota és normal que no hi hagi massa atracció sexual.

 E de Elektra // Jennifer Garner també s'ha convertit en heroïna (i no per ser la promesa de l'insuportable Ben Affleck). De fet va ser a Daredevil, on ell encarnava a aquest estrany heroi cec, on l'actriu va aparèixer per primera vegada com a Elektra. Però tot i les seves contorsions, el vestit vermell arrapat i amb menys tela que altres companyes de professió, no ha tingut gaire sort. I sorprèn que triés Affleck quan també tenia a tret a Colin Farrell. De males eleccions n'és ple l'infern.

F de Fantàstics, Els 4 // Ja ho diuen que el sexe en grup dóna més plaer i si és barrejant espècimens com aquí, doncs millor. Transformats en foc, pedra, elàstic i invisible per una tempesta, ells també van a la moda dels súper herois amb uniformes arrapats que no deixen cap corba per la imaginació. I com és d'esperar aleshores apareixen els desitjos de perpetrar els pecats més terrenals. Les ments més calentes no poden deixar d'imaginar un aventura intima a tres bandes amb els espectaculars Chris Evans i Ioan Gruffu i la brutal Jessica Alba. Estic segur que a La Cosa només la deixaran mirar.

G de Ghost Rider // Nicholas Cage posa la mateixa cara sempre. Tan li fa si és un alcohòlic, si ha de salvar el món, escapar d'una presó o li estan violant la dona. No és ni bon actor, ni atractiu ni té res. Per què fa pel·lícules encara? A Ghost Rider només ens agrada quan té el cap ple de flames i desitgem que se li estengui per tot el cos.

H de Hellboy o Hulk // És curiós que dos dels herois amb menys morbo siguin precisament els que comencen per la lletra H. Hellboy, el dimoni vermell de banyes tallades i Hulk, l'home que quan s'enfada es converteix en un gegant de color verd no desperten cap passió. Almenys a la majoria. En el segon cas sempre hi ha el morbo que al Doctor els pantalons explotin quan es transforma en Hulk o li caiguin quan torna a la mida normal. Però fins ara no hi ha hagut sort I que consti que ni Eric Bana ni a Edward Norton estan com per fer-los un lleig.

I de Iron Man // Crec que en plena etapa d'addiccions a quasi tot ningú no hagués pensat que Robert Downey Jr. pogués convertir-se en l'home d'acer. Però sí, es veu que si aconsegueixes reinserir-te et donen un d'aquests ridículs vestits de super- heroi i apa. A volar. Downey Jr. encara conserva part del sex appeal que dóna ser un noi dolent. Molt més que no ser un bon noi.

J de Joker // Un dels millors dolents de còmic i del cinema. Tan li és si té la cara (deformada) del gran Jack Nicholson o la del difunt Heath Ledger; tots dos són igual de perversos, foscos i terrorífics. Però no ens enganyem, Ledger és molt més suculent i des de que s'ha convertit en un bonic cadàver, encara més.

K de Kriptonita // Taló d'Aquil·lees del gran Superman. Mineral de color verd que s'il·lumina per debilitar la força de l'heroi. Només per veure la submissió que experimenta l'home dels calçotets per sobre quan està a prop de la Kirptonita, la imaginació es dispara... i molt. És el somni de molts, tenir un talismà que fa que caigui rendida als nostres peus la persona que més desitgem...o no?

L de Lex Luthor // El millor Luthor ha estat, evidentment, el gran Gene Hackman. Kevin Spacey li aporta una altre dimensió que no està gens malament però sense cap dubte el que sexualment desperta més interès és Michael Rosenbaum a la versió televisiva i extra teen anomenada Smallville. En aquesta sèrie també hem detectat greus problemes de tensió sexual no resolta entre Clark i Lois i entre Clark i Lex. De totes maneres, si us van els caps pelats, segur que algun dels tres us despertarà interès. O potser tots tres

M de Meravella, La dona // La Dona Meravella, l'heroïna més americana juntament amb el Capità Amèrica, no ha tingut massa sort en la seva adaptació la pantalla. Fins ara només existeix una sèrie dels 7o molt cutre i en dibuixos animats. Hi ha ganes de veure la versió en carn i ossos i silicona d'aquesta defensora del bé de voluminosos pits que sempre sembla que estan a punt de sortir del seu uniforme de barres i estrelles. Apostes per qui serà l'actriu que s'atrevirà a posar-se aquest ridícul vestit?

N de Ninges, Fabuloses Tortugues // No sé ni com posar-me a defensar algun element eròtic en uns dels super-herois més surrealistes que ha donat la televisió i el cinema. Tortugues mutants que practiquen arts marcials. De totes maneres crec que em seria més fàcil trobar-los algun sex appeal als dibuixos que no a la versió en carn i ossos (o millor dit en làtex i espuma) que es va fer pel cinema. Recordeu el seu mestre espiritual, aquella rata molla repulsiva?

O de Odín // Déu de la guerra en la mitologia noruega que compta amb una sèrie de còmics de la Marvel té prevista una adaptació de luxe al cinema, Thor, pel  2011 on Anthony Hopkins interpretarà a aquest personatge. Però el veritable encant eròtic d'aquest personatge el podreu descobrir properament en una trilogia en format novel·la que l'autor d'aquest diccionari està preparant. El meu Odín traurà guspires i farà anar de cul a tot el món. Us ho prometo.

P de Protegit // Encara que no porti malles (capa sí però de les discretes) Bruce Willis borda aquí un dels seus millors papers i Samuel L. Jackson aconsegueix un dels dolents més inspirats i treballadors (per tota la feinada que té per aconseguir el seu maquiavèl·lic pla). Però es fa impossible pensar una relació més enllà de l'estricta lluita entre el bé i el mal entre els dos protagonistes. Només d'imaginar-ho em surten nafres. Tot i això M. Night Shyamalan ha fet sense cap dubte una de les millors (i més decents) pel·lícules de super-herois.

Q de Quatermain, Allan // Aventurer descobridor de les Mines del Rei Salomó que va néixer al 1887. Vindria a ser el pare d'Indiana Jones. Al cinema el recordem amb la cara de Richard Chamberlain però Steward Granger, Sean Connery i Patrick Swayze també li han donat vida. Potser un dels episodis més inspirats és la versió del 85 on Chamberlain té de companya d'aventures a una Sharon Stone abans no se li despertessin els instints bàsics. Només per ella, val la pena veure-la.

R de Robocop // Un dels herois més torbadors que s'han fet mai. Creat a partir del cos mutilat d'un policia a qui reconstrueixen amb peces metàl·liques. Surrealista. Peter Weller no tenia morbo amb ni sense la disfressa. I els seus predecessors en les seves oblidables continuacions van seguir el seu mateix camí. Només apta per fetitxistes experts.

S de Superman o Spiderman // A Tobey Maguire li queden bé les malles però fa massa cara de bon nen. A la tercera part d' Spiderman, quan un estrany ésser el posseeix i es torna dolent, augmenta el seu sex appeal i dóna força morbo. Està clar que el negre li queda molt millor que el vermell. De Superman només existeix Christopher Reeves. La resta no són ni història. Tot i que cal destacar l'anècdota (o llegenda urbana) que al soso de Brandon Routh, el darrer Superman fins ara, li van haver de "disminuir" per ordinador l'entrecuix perquè el seu volum natural era "excessiu" per un súper heroi.

T de Terminator // No hi ha cap dubte que és la primera part la que provoca més alterament d'hormones. Hi ajuda una història d'amor impossible entre un atractiu visitant del futur (Michael Biehn) i una noia que engendrarà al salvador de la humanitat (Linda Hamilton) tots dos caiguts en el més absolut oblit. La pel·lícula té a més el morbo d'un nu de Schwarzenegger pre-Gobernador de Califòrnia. És com si d'aquí uns anys Javier Bardem fos president del Govern espanyol o trobéssim alguna pel·lícula inèdita amb nu inclòs del President Montilla. Pels amants dels joguets, segur que inclouen alguna fantasia amb aquesta màquina quasi perfecta a qui no se li acaben mai les piles.

U de Underworld // La lluita entre licantrops i vampirs ha deixat molts cadàvers pel camí però també grans moments eròtico-festius. Kate Beckinsale llueix de manera espectacular el seu vestit de cuir negre amb la seva gavardina. Segur que molts torcen el coll esperant la seva mossegada sense compassió. Però quan la vampiressa es troba amb Scott Speedman (un especial home llop rival per qui ella sent una forta atracció) els desitjos que les dues espècies abanderin aquella dita tan hippie de "fes l'amor i no la guerra", se senten amb força des de les profunditats de l'infern.

V de Vendetta //És igual si porta una melena llarga, curta o va rapada al zero. A la noia dels meus somnis, Natalie Portman, tot li queda ve. I aquí, encara que s'enamori d'un estrany amb una ridícula careta i una indumentària de Carnestoltes de poble que faria que qualsevol de nosaltres tragués els seus instints més "quillós" i l'apallissés a gust, a ella això li perdonem. Des de Leon i Beautiful girls que té el meu vist i plau per enamorar-se de qui li plagui.

W de Watchmen // Sense cap dubte un dels còmics i adaptacions cinematogràfiques més metafísiques, fosques i brutes (en tots els sentits) que existeixen. Herois retirats vinguts a menys a qui una mà fosca està exterminant, tot això ambientat en un hipotètic any 1985 on Nixon encara és president dels EEUU perquè van guanyar la guerra de Vietnam gràcies als Súper herois. A part de la violència i la sang que ho esquitxa tot, és destacable el membre sobrenatural de color blau elèctric del Dr. Manhattan que el passeja a l'aire sense pudor durant tot el film. I l'apassionat sexe entre herois mai abans vist en una pel·lícula d'aquest gènere: impactants Patrick Wilson i Malin Akerman excitats després d'una missió de rescat, traient-se els vestits de làtex i fornicant apassionadament a la nau.

X de X-Men // Dues de les millors pel·lícules de Super-Herois son les dues primeres parts d'aquesta franquícia. Ho té tot. Cossos d'impacte: Hugh Jackman, James Mardsen, Famke Janssen, Halle Berry. Bons actors: Patrick Steward, Bruce Davidson, Brian Cox i Ian MacKellen (gran Magneto), bons guions i bona mà dirigint de Bryan Singer. Llàstima que no va saber conduir tan bé el vol del seu avorrit Superman. El millor de la saga X: el body painting de Rebecca Romijn-Stamos. Dinamita per la retina.

Y de Young Avengers // Quan ja no sabien quins nous super-herois inventar, els directius de la Marvel van recórrer a allò que tant funciona. Fer una precuela (o sigui, anar als orígens) d'alguns dels seus herois més rentables i els van presentar amb 16 anyets. Si de grans Hulk, el Capità America i Iron Man ja tenen tones i tones de testosterona supurant per cada porus de la pell,  imagineu si els afegim el descontrol hormonal típic de l' adolescència. Que no us agafin a prop!

Z de Zorro, El // Només de pensar en Antonio Banderas fins i tot em fa mandra seguir escrivint... Zzzzzzzzzz

Guix versus Rodoreda

Article publicat originalment a la revista digital  paper de vidre el 30/01/2008 i posteriorment al llibre Paper de vidre. Una nova polida (Labreu Edicions, 2013)

És molt simptomàtic que alguna cosa falla, ja sigui en el terreny de la integració social, en el de la superació personal o senzillament en l'econòmic, sent aquest últim el més perillós, quan alguna malaltia, col·lectiu o gènere necessita d'un dia específic a l'any per recordar-nos-en la importància. També és alarmantment sospitós quan, d'un temps cap aquí, cada any és dedicat a algun artista i, per tant, tot el que durant anys s'ha oblidat (o obviat) acaba saturant el personal en un temps rècord. Possiblement algun gremi també se'n lucrarà de manera descarada aprofitant aquesta oportunitat que només es dóna cada cent anys. Ens pensem que per dedicar un dia, o un any, a algú o alguna cosa, ja podem descansar tranquils i, com els estruços, amagar el cap i tornar a la nostra ignorància.

El 2008 li ha tocat a Mercè Rodoreda i per tant ens la trobem fins i tot a les sopes. A vegades tinc la sensació que quan dediquen un any a algú més que un favor li fan una putada perquè al final l'acabes avorrint. El que més m'intriga és qui decideix, assegut en una poltrona d'un luxós despatx, qui serà el protagonista del proper any. Qui és la mà que decideix encimbellar algú al pòdium dels herois nacionals a títol pòstum per oblidar-ne d'altres amb iguals o millors mèrits? També estaria bé unificar-ne els criteris. A vegades celebrem el centenari del naixement, a vegades de la mort o quan aquests queden lluny o ja han passat, l'excusa és la publicació d'alguna obra emblemàtica. Del que em queixo és que haguem d'inventar-nos aquestes coses per ser justos amb els autors. Ho trobo tan absurd com l'elecció del català de l'any.

D'altra banda, igual que les lectures obligatòries a les escoles, els anys dedicats a algun artista ajuden perquè, a vegades tard, descobrim obres mestres de la literatura o autors prou dignes que havien quedat oblidats. Vaig llegir el Quixot durant l'any Quixot (en treballar en l'adaptació teatral que van fer Els Joglars) i ara, gràcies a l'encàrrec d'aquest article que esteu llegint, he descobert realment Mercè Rodoreda. Reconec els meus prejudicis alhora de llegir clàssics catalans, em fan certa mandra, i fins ara no havia llegit res de Rodoreda. Els meus records d'infància em deixaven fragments borrosos i descolorits d'aquella La plaça del Diamant protagonitzada per Sílvia Munt que durant molts anys han estat l'única referència i entendreu que em fes mandra anar més enllà. Gràcies a, o per culpa de, l'any Rodoreda vaig assistir a una prèvia de La plaça del Diamant al Teatre Nacional de Catalunya. No se m'hagués passat mai pel cap anar a veure aquesta adaptació extra llarga de Benet i Jornet dirigida per Toni Casares si no fos que un bon amic, l'Ernest Villegas, n'és un dels protagonistes. Va ser aquí on vaig prendre el primer contacte real amb la Colometa i la seva cultura.

En rebre l'encàrrec d'aquest article m'ho vaig prendre com un repte i alhora com una oportunitat de saldar el meu deute amb Rodoreda. Sempre he pensat que ser culte no és saber moltes coses, sinó adonar-se de les pròpies mancances i fer alguna cosa per solucionar-les. I és així com vaig engrescar-me en la lectura de les tres novel·les més emblemàtiques de Rodoreda: Aloma, La plaça del Diamant i Mirall trencat. I aquí radica, potser, el meu error. Rodoreda (almenys en les tres novel·les citades) ens explica sempre la mateixa història. No és la primera artista que utilitza aquesta fórmula, la d'engreixar, complicar i perfeccionar una mateixa trama i uns mateixos personatges una vegada rere l'altra (Woody Allen porta tres dècades repetint el mateix guió sense deixar de sorprendre'ns). Si Aloma és una novel·la sensacional, que colpeix pel món que explica, senzill, directe, brutal, La plaça del Diamant és una extensió de l'anterior i la Colometa es torna un reflex d'Aloma (que també és un sobrenom). Fins i tot fa que el lector en busqui els paral·lelismes i que imagini que quan Aloma creix es transforma en Colometa. A Mirall trencat la trama i els personatges es compliquen encara més, com si Rodoreda s'obsessionés per aquesta història d'heroïnes del segle passat que lluiten per obrir-se camí en un món d'homes. També em passa pel cap que els tres personatges protagonistes tenen una mica, o molt, de la mateixa Rodoreda. Però l'escriptor que no hagi utilitzat gran part de la seva pròpia vida per construir els seus personatges que escrigui la primera queixa.

Rodoreda té regust a «culebrot» del segle passat i no sorprèn que Benet i Jornet en sigui el seu adaptador oficial; va fer-ho per a la televisió amb Mirall trencat i per al teatre amb La plaça del diamant, en unes adaptacions prou bones, si més no tenint en compte la complexitat que el repte inicial plantejava. Jo no sabria ni com posar-m'hi. Segurament les noves generacions trobaran Rodoreda carrinclona, amb històries sortides de la màquina del temps i és possible que s'avorreixin com a ostres. A mi llegir tres novel·les seguides m'ha empatxat, sobretot per la sensació d'estar llegint sempre la mateixa novel·la on les trames i els personatges es confonen. Però Rodoreda és ideal per saber o recordar com era la Barcelona d'abans, ja que traça un interessant estudi històric i sociològic de la societat benestant i hipòcrita que ella va conèixer i, sobretot, el rol que hi tenien les dones. Això ens descobreix que hi ha coses que tristament encara segueixen bastant igual.

Per trencar l'empatx de tanta novel·la de crònica social (i rosa), decideixo donar una quarta oportunitat a Rodoreda, esperant reconciliar-me amb una novel·lista que a cada paràgraf mostra una gran qualitat narrativa i sobretot deixa entreveure una vida personal molt intensa i una cultura molt gran. Les referències a ciutats europees i la inclusió de frases i paraules en anglès així ho certifiquen. Trio La meva Cristina i altres contes per descobrir la Rodoreda en estat pur, on tot i que manté la seva predilecció per les descripcions exageradament carregades, simplifica les històries a la mínima expressió. I sí, tot i que algunes històries ara em semblen massa naïfs, n'hi ha d'altres que s'aproximen al meu modus operandi, al meu món fosc i pervers. Gaudeixo sobretot amb La gallina, La sala de les nines, La salamandra i Una fulla de gerani blanc.

Però a part d'aquestes històries que tenen un paral·lelisme amb la meva obra, Rodoreda i jo, a priori, ens assemblem poc. Mentre ella ens transporta als llocs amb llargues descripcions jo tallo pel dret amb detalls mínims i passo directament a l'acció, una cosa que Rodoreda desgrana a poc a poc, sense cap pressa. Mentre ella torna sempre a la mateixa història i la reescriu, la perfecciona i la reinventa, jo arrisco a cada nou projecte a buscar un estil nou, una història diferent i un repte més gran. Mentre ella escruta l'univers femení i el tortura sense pietat, jo exploro l'univers masculí i en faig sortir tota la seva mesquinesa. Potser els meus homes podrien ser els que maltracten les seves dones. Qui sap.

Rodoreda no és una lectura que hauria inclòs voluntàriament a la meva llista de llibres per llegir però estic satisfet d'haver descobert, ni que sigui tard i de manera tan contundent, la seva obra. Ara puc dir amb el cap ben alt que he llegit Rodoreda i que, en general, m'ha sorprès gratament. Segurament si l'hagués llegit amb més temps, l'hauria assaborit millor. D'aquí a una mesos, quan l'empatx hagi minvat, seguiré degustant Rodoreda a petits glops. I és que, tot i l'aparent distància que ens separa, en l'època, en el gènere, en el mètode, en el concepte i la seva execució, tampoc no estem tan lluny l'un de l'altre. Ja ho deia ella: «Dintre de mi no hi ha res. Només les coses tristes que hi ha dintre de tothom. Sí. Només les coses tristes que se't queden a dintre estirades i planes com els morts a dintre de la terra... Cementiris i cementiris... A dintre de la terra. Sí senyor. A dintre de la terra.»

Sr. conductor, el rosari

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 25/07/2013

El primer article que vaig escriure en aquest mitjà el vaig dedicar a la opinió, o al que suposa opinar avui en dia. També em va servir com a declaració d’intencions i vaig deixar clar que parlaria només de coses que conegués o de les que m’hagués informat degudament. No hi ha res més trist que una opinió desinformada. Allò que vulgarment en diem pixar fora de test.

Qui ho fa molt, això de no apuntar bé a la tassa, és l’Església catòlica. La institució. Opinen sobre relacions sexuals consentides, entre persones del mateix sexe o no. De les malalties que es poden transmetre si no es prenen precaucions. De la necessitat o no d’usar condons o altres mètodes anticonceptius. De si després de conèixer-se carnalment, és lícit passar per la vicaria. De si tots tenim els mateixos drets pel matrimoni. De si, en el cas que una dona no pugui concebre fills, és acceptable sotmetre’s a fecundació “in vitro” per tal de propagar l’espècie. De si una noia té dret a avortar en un embaràs no desitjat o problemàtic... Opinen obertament, sense vergonya, expressant una opinió que ningú no els ha demanat. Sense poc o gens de coneixement de causa. Almenys oficialment, clar.

Fa poc vaig llegir la notícia (??!!) que el senyor Romà Casanova, bisbe de Vic, va escriure a la seva carta setmanal al full parroquial que és molt bona pràctica senyar-se abans de posar-se al volant. Em sembla bé; abans d’arrencar el cotxe, que cadascú que faci el que vulgui. El que trobo intolerable és la recomanació posterior, feta amb especial frivolitat: encomanava a la gent a resar el rosari mentre conduïssin. No sé què n’opina la DGT d’aquest moment d’il·luminació del bisbe quan, precisament, el que s’intenta és que els conductors deixin de distreure’s amb el telèfon mòbil, sintonitzant la ràdio, canviant de disc compacte, discutint amb la dona o renyant els nens. El bisbe recomanava a camioners, taxistes, policies de trànsit i conductors d’autobusos, ambulàncies i cotxes de bombers que, mentre conduïssin, resessin. Un moment.  De debò.  Imagineu que el taxista que us porta, a mig trajecte apaga la ràdio on sonava Radio TeleTaxi, treu el rosari i comença a passar-lo amb devoció. O els Mossos d’Esquadra, (a)patrullant(do) per la ciutat, resant tres avemaries en lloc de concentrar-se en perseguir delinqüents. O el conductor que porta els vostres fills a l’escola distret, intentant recordar com fa el parenostre després de “sigui santificat el vostre nom”. No Romà, no. Es tracta de sumar esforços per a una conducció més segura i no d’anar donant idees pertorbadores com aquesta. A resar, a missa de dotze.

Ja veig que a la propera campanya de trànsit apareixerà la imatge d’un cotxe accidentat amb el conductor atrapat entre la ferralla, moribund, aferrant amb força un rosari amb la mà que hauria d’haver tingut al volant.

Bisbes, capellans i altres homes de bona fe que vestiu sotana: deixeu d’opinar de temes que desconeixeu i no us incumbeixen per res i nosaltres no opinarem del vostre pensament retrògrad, homòfob, masclista i desfasat ni direm res del vostre “matrimoni” amb un ésser eteri i incorpori amb forma de triangle i un gran ull al mig.

Amen.

Ningú no parlarà de nosaltres quan estiguem morts

Article publicat originalment a la revista digital paper de vidre el 23/02/2009

Seria incapaç de recordar ara mateix totes les revolucions que he començat al llarg de la meva vida. I això vol dir dues coses: que començo a ser gran i que sóc molt revolucionari. També em costaria dir quantes d'aquestes revolucions he acabat o han tingut els resultats que jo esperava. Possiblement cap d'elles no hagi triomfat però el què és cert és que totes les revolucions tenen certs beneficis que fan que valgui la pena lluitar. També és cert que sempre hi ha danys col·laterals que fan que, si més no, haguem de plantejar-nos molt bé les coses abans de començar. Una vegada la roda hagi començat a girar, no hi ha tornada enrere. Diuen que les millors revolucions són les que van per sota, en silenci, atacant els fonaments però de vegades cal una bona sotragada, una bona traca, per despertar a l'enemic i, de pas, donar senyals prou clars a tots aquells que es vulguin unir a la nostra causa.

De tant en tant, entre projecte i projecte, en lloc d'anar-me'n a un balneari a descansar, m'agrada punxar allà on sé que pot fer mal. I creieu-me, en aquest país hi ha moltes ferides obertes que sagnen i que si les toques piquen. Però ja m'ho deia la meva mare de petit: «Si pica, cura.» Les revolucions no acabades tenen una cosa bona. Encara que al final tot torni al seu estat natural (enteneu per natural com a conservador, conformista, estàndard, segur, convergent i altres qualificatius que a mi em produeixen urticària) almenys durant una estona (enteneu per estona segons, minuts, hores, dies, setmanes o mesos) alguna cosa s'ha mogut. Els cervellets dels que es sentien al·ludits o atacats han despertat de la seva letargia fosca i, només en veure's amenaçats, han tret ungles i ullals per defensar allò que es creuen seu i que, generalment, sol ser de tots. El més trist és que som pocs els que fem això i encara quan ho fem ens hem de sentir menyspreats per alterar la bona harmonia que regnava a la terra dels mediocres mentre tots callàvem i acotàvem el cap.

Els humans, en menor o major grau, som de mena conservadora. No per instint, sinó per educació. Des de petits s'asseguren de fer-nos creure el conte del confort i la comoditat, del treball i la prosperitat. Ens donen llibertat amb el democràtic dret a vot però a l'hora de votar tots els colors es confonen i creen un arc de Sant Martí amb més colors que la bandera gai. Només heu de veure el trist panorama de la ciutat on visc, Vic, tan deplorable que cada quatre anys per les eleccions només tinc ganes de vomitar dins l'urna. La democràcia és utilitzada per uns quants com a narcotitzant col·lectiu. Rere aquesta lleugera sensació de llibertat que ens fan creure hi ha en realitat un potent sedant per què ens mantinguem apoltronats en les butaques dels nostres llocs de treball, rere les màquines alienadores de les fàbriques o estiregassats en els nostres sofàs d'IKEA, veient succedanis de vides molt més interessants que les nostres a traves de canals de televisió que tenen la certesa que som estúpids. I si no ho som, fem tot el possible per semblar-ho. Qui sap, potser aquesta és una altre tàctica per lluitar contra el sistema.

És veritat que els revolucionaris, com els pols oposats, s'atrauen. De tant en tant, en reunions socials i de manera discreta, com els cristians en ple Imperi Romà, pots captar senyals codificades d'altres com tu que, a la mínima que els dones peu, t'expliquen les penúries de les seves revolucions i, després d'unes quantes copes, acabes ideant accions reivindicatives, moltes d'elles amb pretensions terroristes i que, amb la mateixa efervescència amb què han aparegut, es desinflen quan tanquen el local de torn. No cal dir que a tot revolucionari li han passat pel cap idees de mort i destrucció però està comprovat que les millors revolucions són les petites, les que suposen canvis aparentment insignificants però que malbaraten els fonaments de les estructures que semblaven indestructibles.

Una de les grans victòries dels sistema capitalista (i que va començar com a revolució tecnològica) és la constant invenció de coses que saben fer-nos creure que són imprescindibles per la nostra vida (i només ho són pel nostre confort) i la seva posterior mutació o perfecció o reinvenció en nous formats que aparentment són millors i definitius. Almenys fins que aparegui un nou suport. Del disc de vinil vam passar a la cinta de casset, al mini-disc, al dat i finalment al disc compacte. De la cinta magnètica de vídeo al Làser Disc al DVD i ara al Blue-Ray. I altre vegada ja ens han tornat a enganyar. Ja ens tornen a tenir contents i ens tanquem a les nostres llars a gaudir d'aquesta il·lusió de felicitat en format digital.

El pas de la revolució a la mediocritat conservadora és tan ínfim que tots tendim a fer-lo. Està comprovat que totes les revolucions acaben donant pas a un estancament. Estem tan pendents de la nostra comoditat que, un cop assolides totes o algunes de les metes fixades, oblidem de seguida la lluita i, com els taurons, en el moment que aquesta s'atura, mor. Els èxits aconseguits abans, al preu que sigui, perden tot el valor i ja no es pot continuar. Si es vol reprendre la revolució s'ha de tornar a començar de zero. Això és extensible a l'art, la cultura, la política, l'educació o la sanitat. Tot és susceptible de ser revolucionat però tot corre el perill de ser corromput per la mateixa revolució. Abans de quedar-se sense fer res és millor sortir i tirar quatre pedres, encara que tinguem la sensació d'intentar matar dinosaures amb un tiraxines. Però recordeu què va fer David amb Goliat. Això sí que és una revolució.

Jo sóc dels que abans de callar o quedar-se quiet rebenta. Les meves revolucions són de les petites, de les que van per sota però de tant en tant faig una sacsejada per recordar-los que segueixo viu i amb mi la meva lluita. No hi tinc res a perdre per què tampoc no hi tinc res a guanyar. I això, creieu-me, és el què més els espanta. Les causes perdudes. Les accions kamikaze. Tot allò que fa d'un revolucionari un ésser tan romàntic com estúpid. Però el pitjor de tot és que al final, quan haguem mort, ningú no es recordarà de nosaltres. Com a molt posaran la imatge d¡algun pobre revolucionari en una bandera i cridaran el nom sense saber exactament qui va ser ni per què va lluitar. Es convertirà en icona. En producte de màrqueting. En part del sistema capitalista i de tot allò pel què va lluitar en contra. I ens hauran vençut. Per tant, només podem lluitar ara, mentre ens quedi un bri d'aire als pulmons.

De llibres i putes

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 17/06/2013

David Mamet (Chicago, 1947) té un fantàstic llibre titulat «Una professió de putes» (1994) on recull notes i assajos que parlen d'una part de la seva carrera com a novel·lista i dramaturg,posant en evidencia que la professió d'escriure té moltes semblances amb la professió més antiga del món. Fa molt poc va aparèixer un polèmic article de l'escriptora Joyce Carole Oates (Lockport,1938) on aconsellava els escriptors joves que el millor per obrir-se camí en el difícil món de la literatura era mantenint relacions sexuals amb algú que treballés al món editorial. L'article va resultar ser fals, el publicava The Onion (la versió americana de El Mundo Today), però no deixa de ser un reflex (paròdic) del descarnat món editorial americà (salvant moltes distàncies, també ho podria ser del català), reincidint novament amb el que Mamet predica al seu llibre. Evidenciant allò que la Cultura és la puta del Regne.

Si els escriptors som putes, dic jo que els nostres bordells deuen ser les llibreries on els clients volten entre les seves taules i prestatgeries, decidint quina serà la «noia» que s'emportaran a casa per satisfer els seus desitjos més intel·lectuals. Tan de bo, confosos per aquesta comparació, n'hi entressin molts més de clients àvids de text. Estic segur que molts llibreters han tingut més d'una vegada aquesta trista sensació. I és que, en la cadena editorial, els del principi del procés (autors) i els del final (llibreters) estem, com a mínim, igual de putejats. 

Les notícies de llibreries que tanquen o en perill d'extinció són tristament habituals. Algunes per culpa de la crisi, d'altres per mala gestió. Segurament una barreja d'ambdues coses sigui letal. Afortunadament m'he assabentat del perill que va córrer La Tralla, la històrica llibreria de Vic, quan ja havia estat rescatada per un jove empresari, valent ell, que ha decidit prendre el relleu del bordell en un moment en què, si fem cas de les notícies, sembla que l'apocalipsi estigui a punt d'arribar i ja no pagui la pena fer res per evitar-ho. 

L'Imma Bellafont, l'ànima de La Tralla, és un emblema d'aquest espai vital de la normalització de la llengua catalana i en destaca la seva tasca al capdavant del Gremi de Llibreters. Hauria sabut greu, molt, que després de tota aquesta feina feta amb dedicació i esforç al llarg de tants anys, finalment La Tralla hagués sucumbit en un moment tan difícil pels nostres llibres i la nostra llengua. Ara podem estar contents que el projecte continuï amb una nova «Madame». En aquest petit país, per fer subsistir la llengua i la cultura, necessitem més de «Madames» disposades a arremangar-se per fer la feina i menys polítics que només parlen sense acabar de rematar mai res.

Des d'aquí vull donar la benvinguda en aquest promiscu negoci a l'Oriol Roig, el nou propietari de La Tralla, i li ofereixo els meus serveis com a escriptor, amb les meves novel·les a les taules i prestatgeries del seu bordell i, veien com estan les coses, si necessita quelcom més perquè l'ajudi a aixecar-la, que no dubti a demanar-m'ho. Em refereixo a la llibreria, evidentment. Que serem putes, però molt dignes.

Jo opino

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 15/05/2013

A partir d'avui, a través de la finestra digital que m'ofereix Osona.com, començaré a opinar. Ja ho feia abans al meu bloc o en petites col·laboracions esporàdiques en diversos mitjans, però mai abans d'una manera tan «oficial», vinguda a través d'un encàrrec i amb el compromís de ferho continuadament. Res a veure amb l'anarquia amb la que administro el meu bloc. Sé que enprincipi pot semblar que no és gran cosa; un cop cada trenta dies, aproximadament, apareixerà un article meu en aquest diari digital. Algunes paraules que llegides en l'ordre correcte, diran coses. Algunes d'interessants potser, d'altres de banals, segur. Hi haurà persones que ho llegiran. Potser perquè abans han llegit alguna novel·la meva i els cridarà l'atenció. D'altres, sense ni tan sols saber qui sóc, ho faran per simple curiositat. Alguns tornaran a llegir la propera columna, d'altres no em llegiran mai més. Ni les columnes, ni les novel·les. Però aquest és el meu territori d'opinió que cuidaré com un hortet, amb dedicació i honestedat, per sembrar-hi coneixement o discòrdia un cop al mes.

Sé que és un mal moment per començar una col·laboració com aquesta. L'opinió, en l'era Internet, excepte en honroses i contades excepcions, està desprestigiada. I el més trist és que tots, d'alguna manera, hem contribuït a la degradació del què, en altres temps, era gairebé un art. Després d'anys de terrible repressió i control de les comunicacions i de la llibertat d'expressió, va ser una gran fita l'alliberament del pensament, de la paraula, de l'expressió. És meravellós haver pogut trencar finalment els canals encotillats del periodisme convencional, per donar pas a veus plurals i properes que s'expandeixen per noves vies i xarxes. Sí, ho és. Però en el mateix moment que vam tenir l'oportunitat de fer saber a tot el món la nostra opinió, de manera gratuïta, immediata, directa, sense cap filtre ni cap aturador, aquesta va començar a devaluar-se.

Alguns anys més tard, ara mateix, una opinió no té cap valor.

Avui qualsevol, i m'incloc jo mateix, té veu sense censura a Internet. A través d'un bloc, d'una pàgina, d'un fòrum. Fins i tot en té de forma anònima (cosa incomprensible) a les pàgines d'alguns diaris d'aparent prestigi on es pot rebatre notícies sense cap fonament i insultar persones amb tota impunitat. Tots podem emetre veredictes particulars que algú pot acabar prenent com a veritats absolutes. Els canals de televisió i les emissores de ràdio (privats o públics, nacionals o locals) estan plens de debats estèrils que ni tan sols compleixen la funció d'entretenir (evidenciant que la seva producció és barata; un decorat, un presentador i quatre tertulians que a les locals no cobren res), repetint els mateixos temes fins a l'avorriment; gent que no sap de res opina de tot, a crits estridents o amb paraules moderades que adormen fins i tot al moderador.

Sense prejudicis ni manies, omplint-se la boca de paraules buides que construeixen frases pomposes que no tenen cap sentit.

Els hauríem de cremar tots a la foguera per heretges de la paraula.

I si amb tot això no en tinguéssim prou, l'anarquia de l'opinió i els setciències fa eclosió de manera aberrant a Twitter, aquell lloc virtual on la gent vomita a l'instant, afortunadament amb només 140 caràcters, el què li passa pel cap, sense el filtre del raonament que podria evitar més d'una opinió mal formada (en el sentit més pejoratiu de l'expressió), fent partícip a tothom, la majoria de vegades, de la seva ignorància. El súmmum de l'opinió absurda pren forma en els tweets d'aquells que s'asseuen davant del sofà per mirar programes i sèries de televisió que detesten però amb la malícia de dir el què en (mal)pensen a l'instant, comentant el minut a minut amb el #Hashtag pertinent.

En aquest petit racó que ara inauguro, on deixaré per escrit les meves no sempre humils opinions, no tinc intenció de sermonejar, ni de dir veritats absolutes, ni de parlar de coses que no m'agraden però que miro per poder-les criticar. Intentaré opinar sobre coses que conegui. O coses que no conegui però que miraré d'informar-me al màxim abans de fer-ho. Que aportin, d'alguna manera, alguna cosa a qui ho llegeixi i a mi en escriure-ho. Espero.

Sigui com sigui, gràcies per llegir-me i benvinguts.

Pet Shop Boys
"That's my impression" (1986)

Teaser El cementiri de Gerard Guix

La meva part fosca

Tots tenim dues cares. Alguns més evidents que d’altres.

Tots tenim una part lluminosa i una de fosca.

Tots tenim un Jekyll i un Hyde.

El meu Hyde sol estar molt amagat però quan surt (per sort, poc) fa molta por.

No sé si va ser Charles Bronson qui va dir que la venjança és un plat que es serveix fred. Si no va ser ell, li escau molt.

Com més fred, millor.

Vull dir que, com més temps hagi passat de l'acció a ser venjada, doncs millor. La venjança serà més planificada, més cerebral. 

Menys visceral.

I segurament molt més cruel.

El millor de tot és quan tu no fas res. No busques la venjança, però un dia, les coses donen la volta en un món tan petit i de sobte t'adones que tens la oportunitat de tornar alguna cosa que algú, un dia, et va fer.

No sóc de naturalesa venjativa però ara no parlem d’una tonteria. Parlem d’una PUTADA en majúscules. I en aquests casos la venjança és quasi una obligació. I si no escolteu la conversa que tenen en Bill i en Budd en aquest genial diàleg de Tarantino: "No podem oblidar el passat. Aquella dona es mereix una venjança. Sí, y nosaltes morir."

Doncs ara, més de dos anys després, sembla que jo també em mereixo una venjança. 

I no sabeu que bé que m'ho passaré.

Kill Bill volume 2 (2004)

Quentin Tarantino

Quantes vegades truca el carter a casa vostra?

En una societat moderna que ha estat capaç de superar el temut Efecte 2000, hom pensa que enviar qualsevol cosa física d’una punta del món a l’altre hauria de ser relativament senzill i segur.

En general ho sol ser. El problema és quan no es fan les previsions necessàries o no s’utilitzen els canals adients.

A principis d’aquest més havia de rebre un lector d’e-books per començar a llegir les novel·les candidates al Premi Pin i Soler, del qual en sóc membre del jurat. La mala (malíssima) previsió de l’Ajuntament de Tarragona, ha fet que finalment avui m’arribés l’aparell. Des del principi ha estat un cúmul de barbaritats dignes d’un guió dels Germans Marx. Pel camí han perdut un e-book, el primer que em van enviar temeràriament per Correus. El segon ha estat a punt de córrer la mateixa sort en mans de la incompetent agència de missatgeria Halcourier que han necessitat 56 hores per portar un paquet urgent de Tarragona Ciutat a Barcelona Ciutat. Sisplau, fugiu d'ells com de la pesta.

El dia 7 de març vaig demanar al departament de premsa de la meva editorial juvenil que enviés urgentment un exemplar de la novel·la El Talent a l’actor que ahir, dia 21, havia de llegir-ne alguns fragments a la presentació de Vic. La setmana passada, en veure que no li arribava, vaig acabar portant-li en mà un dels meus. Aquest matí, l’endemà de la presentació, li ha arribat el llibre, enviat a  través de Correus, amb una bonica etiqueta vermella on s'hi llegia: URGENT.

Em sembla que no hauria de ser tant difícil entregar un paquet a temps, però es veu que, almenys al nostre país, ho és. Aquí, un assassí en sèrie tan meticulós com John Doe, no hauria pogut completar mai el seu pla mestre concebut per acabar amb un espectacular i rodó final.

A dia d’avui, Kevin Spacey, Brad Pitt i Morgan Freeman s’haurien mort deshidratats al desert esperant l’arribada del puto missatger de Halcourier.

Però per sort per ells, Crosstown Express no va fallar.

Seven (1995)

David Fincher

Aquí a la terra

El cap de setmana passat vaig estar en un Hotel Spa de luxe, regal d'aniversari, no us penseu. El lloc, impressionant, a tocar del pantà de Boadella (nom que em remet a moltes coses des de que vaig treballar amb Els Joglars) és ideal per descansar i recarregar les piles i les il·lusions. 

Dissabte a la tarda em van fer un massatge. Un de descontracturant perquè la meva esquena semblava una post de planxar. En finalitzar el massatge, la noia se'm va quedar mirant als ulls i em va preguntar

- Ets feliç? 

Li vaig dir que sí, que em considerava feliç.

Aleshores em va explicar que m'ho havia preguntat perquè durant el massatge, el contacte de les seves mans amb el meu cos, li havia transmès felicitat. Li havien vingut al cap imatges agradables; nens jugant, va precisar. No em vaig atrevir a dir-li el que havia estat pensant mentre em feia el massatge.

Fa temps, la meva sogra em va regalar una sessió de Shiatsu.

En acabar, després de contenir el riure més d'una vegada per les preguntes o les accions de la... Shiatsuista?, aquesta em va fer una diagnosi del meu estat:

Tens el cinquè xacra molt tancat, em va dir, per obrir-lo hauries d'anar a blaus, i es va quedar tan ample.

No hi he tornat mai més. Ni a Shiatsu ni a l'Hotel Spa de luxe. El primer per motius obvis. Els segon ja m'agradaria, però no m'ho puc permetre.

Reconec que el massatge de dissabte em va anar molt bé. La meva esquena ha recuperat part de la flexibilitat del passat.

La sessió de shiatsu només la vaig poder utilitzar com a anècdota per explicar als amics: m'ha dit que tenia el cinquè xacra tancat i que anés a blaus... per això vesteixo de blau...

I és que, tot i que cada vegada menys, acostumo a ser molt terrenal.

Pràctic.

Resolutiu.
I segurament, excessivament carnal.

Serà la primavera, que la sang altera?

Six Feet Under (2001-2005)

Alan Ball

107 passes

Fa anys que vaig començar a elaborar la teoria dels “dos passos endavant, un enrere”.  Allò que en castellà en diuen “una de cal y otra de arena”. No us posaré exemples concrets però des de fa molts anys, sempre que avanço dues passes en alguna cosa, al cap de poc, em veig obligat a retrocedir-ne una.

Al principi pensava que era una paranoia meva, que estava exagerant. Però amb el temps aquesta teoria s’ha anat confirmant.

Dues endavant, una enrere. Sempre.

O dues bones notícies, una de dolenta.

O una bona noticia, mitja de dolenta.

Fa temps, quan em podia permetre anar a una terapeuta, vam arribar a una curiosa deducció; no sóc una persona amb mala sort, però tampoc es pot dir que sigui afortunat.

I té certa lògica, quan una cosa bona s’obre davant meu, una de menys bona, o dolenta, fa que la cosa bona no acabi de lluir.

I així un dia rere l’altre, un any rere l’altre, un projecte rere l’altre.

Però la cosa és que tampoc no em puc queixar; la notícia bona sol minimitzar la dolenta, o la menys bona, i fa que tot es quedi en un terreny neutre.

Confortable i certament segur, però mai no acaba de ser del tot bo i, per sort, del tot dolent.

Amb el temps he après a conviure amb això. Ja forma part de la meva quotidianitat. Ara mateix estic en un procés similar però ja no m’immuto. M’ho miro inexpressiu, esperant el desenllaç que vingui.

Fa temps que em limito a fer passes petites, assegurant bé els peus a terra, esperant que algun dia s’oblidin de dir-me que, després de dues endavant, em toca fer-ne una enrere per poder continuar avançant.

Una passa.

Dues passes.

Tres, Quatre, Cinc…

Fins que un dia pugui arribar a fer 107 passes seguides, sense retrocedir, em portin on em portin.

Dancer In The Dark (2000)

Lars Von Trier

Per sempre

Sé que us semblarà molt obvi si us dic que res ni ningú no és per sempre.

De petit, durant molts anys, em pensava que sí.

Durant molt temps res al meu voltant va canviar.

Tota la meva vida algunes coses s’havien mantingut intactes. 

El President de la Generalitat era Jordi Pujol. 

El del govern espanyol, Felipe Gonzalez. 

El Papa de Roma, Joan Pau II.

Però els tòtems van començar a caure. Alguns per força, d’altres per desgast.

Al cap de poc també van començar a fallar les estructures familiars.

Com que havia perdut dos avis quan era molt petit (els pares de la meva mare), la meva referència eren els altres avis, els pares del meu pare.

Primer va morir el meu avi i vaig començar a ser conscient de la fragilitat de la constància. De la solidesa de la continuïtat.

Poc després va morir la meva àvia. La imatge que va aparèixer al meu cervell va ser la de les màquines expenedores de menjar de les estacions de metro. Quan cau un producte els de darrere ocupen el seu lloc. Tots es mouen una fila.

Aquell dia els meus pares va ocupar la fila dels meus avis. I jo la dels meus pares. I les meves nebodes ara ocupen la que havia ocupat jo.

Tots avancem, cada dia, una passa.

Tot això bé perquè avui els Pet Shop Boys, un dels meus grups de referència (i el duet musical més longeu de la història de la música) ha anunciat que després de 28 anys abandona la seva discogràfica, Parlophone Records, i fitxa per una de nova, Kobalt Label Services. 

Estan a punt de començar una nova gira i al juny publiquen un nou disc, Electric (amb Kobalt), produït pel gran Stuart Price. En el seu cas sembla que el canvi els farà encara més grans.

Alguns canvis fan mal.

Alguns son molt bons.

De vegades és necessari canviar per avançar.

De vegades es canvien coses sense que ho vulguem

Canviem.

Avancem.
Però segur que, passi el que passi, el futur serà excitant.

Electric (2013)

Pet Shop Boys