Fear Island

(CAT) S'ha de ser molt valent per escriure una novel·la com Sukkwan Island (Empúries). Quasi tan valent com per llegir-la. David Vann ens tortura fins al dolor més profund en la seva claustrofòbica primera novel·la: una història familiar on un pare i un fill intentaran acostar-se més l'un a l'altre. 

El paisatge és impressionant: una illa salvatge al sud d'Alaska on només s'hi pot accedir amb vaixell o hidroavió. L'ambient opressiu: tancats en una cabana de fusta sense cap comoditat. L'acció patètica: sense saber quasi res de la supervivència en un lloc tan remot com hostil. La història, colpidora: des de la primera pàgina fins a l'última. 

I tot i la duresa de la novel·la, que convida a deixar de llegir-la en més d'una ocasió, un poder hipnòtic ens obliga a seguir passant les pàgines. Acceptant voluntàriament la tortura, com masoquistes de la lectura.

Brillant.

(CAST) Se debe ser muy valiente para escribir una novela como Sukkwan Island (Ediciones Alfabia). Casi tan valiente como para leerla. David Vann nos tortura hasta el dolor más profundo en su claustrofóbica primera novela: una  historia familiar donde un padre y un hijo intentaran acercarse más el uno al otro. 

El paisaje es impresionante: una isla salvaje en el sur de Alaska donde solo se puede acceder con barco o hidroavión. El ambiente opresivo: encerrados en una cabaña de madera sin ninguna comodidad. La acción patética: sin apenas saber nada de la supervivencia en un lugar tan remoto y hostil. La historia, desgarradora: desde la primera página hasta la última. 

Y a pesar de la dureza de la novel·la, que invita a dejar de leerla en más de una ocasión, un poder hipnótico nos obliga a seguir pasando las páginas. Aceptando voluntariamente la tortura, como masoquistas de la lectura. 

Brillante.

love&sex

(CAT) Aquí teniu dos bons llibres que parlen d'altres possibilitats d'amor (lluny de les novel·les romàntiques per adolescents bledes enamorades d'éssers fantàstics amb cara de pal), d'altres camins per explorar el sexe (molt lluny i molt millor que el porno per a mames) i d'altres maneres d'entendre la vida i la mort i tot allò que ens envolta.

(CAST) Aquí tenéis dos buenos libros que hablan de otras posibilidades de amor (lejos de las novelas románticas para adolescentes tontas enamoradas de seres fantásticos con cara de palo), de otros caminos para explorar el sexo (muy lejos y mucho mejor que el porno para mamás) y de otras maneras de entender la vida y la muerte y todo aquello que nos envuelve.

Al perro de Gunther lo dejaron con Daniele, el dog sitter, los gatos fueron confiados a los cuidados de Ada, quien se había mostrado encantada de saber que Larissa se había comprometido con George ignorando que Gunther era el otro novio. Había cosas que Ada, a la que quería mucho, no podía comprender y el ménage era una de ellas. De haberlo sabido Ada habría enumerado a Larissa las trágicas consecuencias de esa relación. "Si el equilibrio es ya algo excepcional en una pareja, no digamos entre tres personas", habría dicho. En cambio Larissa sabía que el equilibrio se sostenía mejor sobre seis piernas que sobre cuatro, de manera que se calló y, haciendo un gran sacrificio, se abstuvo de contarle que estaba embarazada.

Melissa P. 
Tres 
Ed. Suma de Letras / Conspicua, 2012

Hi ha llocs on una pensa que no hi anirà mai, llocs inabastables, tan llunyans i perillosos que gairebé no existeixen, llocs que no surten als mapes ni a les cartes de navegació perquè només són reals dins d'una mateixa, són una creació del cap i el cor i les entranyes, espais per on gairebé no gosem ni imaginar-nos que puguem arribar a transitar perquè són els llocs inexistents pels quals en canvi valdria la pena arriscar-ho tot, penjar la vida i capbussar-se en la quimera.

Berta Noy
Llocs que no surten als mapes
Ed. Columna, 2012
Lugares que no aparecen en los mapas
Ed. Temas de hoy, 2013

per si de cas / por si acaso / just in case

James Bond will return

ALERTA DE SPOILERS

(CAT) No us vull parlar de la darrera pel·lícula de la saga Bond però us diré, d’entrada, que Skyfall (2012) em va semblar magnífica, una de les millors pel·lícules dels darrers anys, seguint afortunadament el sobri camí marcat des de la també magnífica Casino Royale (2006). En aquest post us parlaré del final de Skyfall. Literalment. De la darrera imatge de la pel·lícula.

Mai no m’havia emocionat tant en veure aquesta frase, James Bond will return, al final d’una pel·lícula de la saga Bond. 

Dir-vos, abans de continuar, que sóc un gran fan de l’agent secret més famós de la historia del cinema. Un fan dels que arriben al nivell freak. He llegit totes les novel·les d'Ian Fleming i he vist les 22 pel·lícules anteriores moltes vegades cada una. Skyfall, la darrera aventura de 007 estrenada fa molt poc, a part d’una magnífica pel·lícula, és també una pirueta cinematogràfica excepcional que fa que tot bon seguidor de la saga més longeva del cinema (acaba de complir 50 anys) hagi pogut notar en aparèixer els crèdits finals a la pantalla, unes papallones a l’estomac, com quan estàs enamorat, i el seu rostre hagi dibuixat un somriure còmplice per la clucada d’ullet que suposa aquest final: el millor encara ha d’arribar.

Aquesta reinvenció del personatge, tornant a l’escència del James Bond més clàssic, va començar amb Casino Royale, quan Daniel Craig es va posar a la pell de l’agent per primera vegada. Casino Royal és la primera novel·la que va escriure Ian Fleming i, per una qüestió legal, es va estrenar al cinema l’any 1967 en un format força curiós (només us diré que Woody Allen interpretava el fill d’un James Bond jubilat). El Casino Royal modern (molt fidel a la novel·la) ens explica com James Bond es converteix en agent secret, adquirint la seva famosa “llicència per matar” que només tenen els agents doble 0. Els productors de la saga, aprofitant el canvi d’actor després d’acomiadar a Pierce Brosnan, van decidir explicar-nos els orígens de l’agent en lloc de limitar-se a un senzill canvi d’imatge i continuar alimentant el despropòsit amb què havien convertit a Brosnan (tan auto paròdic que feia pena) i a la pel·lícula, Mor un altre dia (2002), amb una col·lecció d'estracanades, començant pels gadgets ridículs i impossibles, que feien posar vermell a qualsevol.

Pels productors de Bond, el canvi d’actor sempre ha estat un moment traumàtic i ple de maldecaps però la incorporació de Daniel Craig, a més d’encertada, també ha estat planificada amb detall, aprofitant aquest canvi fins a les últimes conseqüències per reinventar a 007 amb calma, fent-lo renéixer a Casino Royale, donant-li continuïtat a Quantum of Solace (2008) i consolidant-lo (i de quina manera) a Skyfall. Reconec el mèrit d’aquest ressorgiment espectacular, com l’Au Fènix de les cendres, ja que podria haver estat un fracàs absolut. La idea d’explicar els orígens d’una saga ha estat explotat massa vegades per Hollywood, sobre tot quan la saga en qüestió ja no té suc pel darrera i els productors comencen a exprimir-la pel davant.

L’ombra de Christopher Nolan és llarga i no podem obviar que aquest ressorgiment veu directament de la fórmula intel·ligent que el director de Memento (2000) i Origen (2010) ha utilitzat per renovar la saga de Batman a la seva sobrevalorada trilogia. La saga de Batman estava massa envellida, massa vista, massa coneguda i ridiculitzada en extrem per Joel Shumacher a Batman Forever (1995) i Batman & Robin (1997). Nolan ha primat la contrucció dels personatges, fent-los de carn i ossos, reals i molt propers tot i mantenir-ne la seva essència fantàstica. A Skyfall, sota la batuta del gran Sam Mendes, s'ha aplicat rigurosament aquesta fórmula. I es que, just al final del film, quan tot comença a encaixar, ens transporta directament al principi de la saga cinematogràfica, l’any 1962, amb Agent 007 contra el doctor No. Un gir magnífic que, si els guionistes saben mantenir en les properes dues pel·lícules que Daniel Craig ha signat per donar continuïtat a 007, ens poden deparar sorpreses molt agradables. Atenció a noms com Blofeld o Spectra, que reinterpretats pel segle XXI podrien ser un excel·lent "villano"i una terrorífica organització criminal per amenaçar-nos amb la destrucció del planeta.

I després, qui sap, un cop Daniel Craig acabi el seu contracte, Sean Connery podria recuperar el paper de Bond, James Bond, i tancar definitivament el cercle. I es que Daniel Craig no és més que Sean Connery de jove. 

Penseu-hi.

This is the enemy

(CAST) Que corren malos tiempos para la lírica, y la cultura en general, nos ha quedado muy claro recientemente con la brutal subida del IVA hasta el aberrante 21% en muchos sectores. No en el del libro, afortunadamente, pero todo llegará. Pero esto no es nada nuevo. De siempre, para algunos gobiernos totalitarios de colores diversos, la cultura es lo último. La cultura no importa. La cultura es el enemigo. A los escritores solo nos queda luchar, desde el papel (u ordenador), escribiendo. A los lectores, desde los libros (o ebooks), leyendo. Esto o esperar todos juntos la próxima quema de libros en la plaza mayor del pueblo.

(CAT) Que corren temps dolents per la lírica, i la cultura en general, ens va quedar molt clar recentment amb la brutal apujada de l’IVA fins a l’aberrant 21% en molts sectors. No en el del llibre, afortunadament, però tot arribarà. Però això no és res nou. De sempre, per alguns governs totalitaris de colors diversos, la cultura és la última cosa. La cultura no importa. La cultura és l’enemic. Als escriptors només ens queda lluitar, des del paper (o ordinador), escrivint. Als lectors, des dels llibres (o ebooks), llegint. Això o esperar tots junts la propera crema de llibres a la plaça major del poble.