Design symmetries

Simetrías del diseño / Simetries del disseny / Symétries de conception

The end is the end?

(CAT) Arriba la fi d'un altre any. La fi d'una era segons els Maies.
Però la fi és realment la fi?
2012 ha estat per mi un any molt estrany. Agredolç.
Desitjo que acabi de seguida per començar amb el 13.
Que el número de la mala sort el converteixi en l'any de la bona sort.
Us regalo una llista de la música d'aquesta fi. 16 cançons per acabar bé l'any.

(CAST) Llega el fin de otro año. El fin de una era según los Mayas.
¿Pero el fin es realmente el fin?
2012 ha sido un año extraño para mi. Agridulce.
Deseo que acabe cuanto antes para empezar el 13.
Que el número de la mala suerte se convierta en el año de la buena suerte.
Os regalo una lista de la música de este fin. 16 canciones para acabar bien el año.

together

...so let's stay together.

click picture to enlarge and read it

El prodigi L'enginy El talent

Aquí teniu els vuit teasers oficials dels personatges de la trilogia El prodigi L'enginy El talent

AXEL


VIVECA


REAMON


NIXAE


TOMÀS


ALBERT


ODIN


NÀDIA

Mrs.Lansbury & me

London, 2012

Photo: Albert Puigdueta

Molt negre / Muy negro

(CAT) Estic escrivint un relat per una antologia de novel·la negra, basat en un fet real, que es publicarà a principis de l'any vinent i un dels escenaris és el de la fotografia. Molt aviat més informació.

(CAST) Estoy escribiendo un relato para una antología de novela negra, basado en un hecho real, que se publicará a principios del próximo año y uno de los escenarios es el que aparece en la fotografía. Muy pronto más información.

Desolador

(CAT) En un moment tan complicat, un text sobre la necessitat de ser perseverant. De lluitar pels teus somnis i interessos. Feu-ne la lectura que us convingui.

(CAST) En un momento tan complicado, un texto sobre la necesidad de ser perseverante. De luchar por tus sueños e intereses. Haced la lectura que os convenga. 

"De niño, durante meses, te arrastraste a mis pies para tener un perro. ¿Te acuerdas? Te arrastraste durante meses, lloraste, suplicaste, insististe una y otra vez. Yo decía que no, era categórico, tú seguías suplicando. Un día, pronunciaste la palabra hámster.

Habías canjeado un perro por una rata. Dije que no al hámster y me encontré con la palabra pez. Ya no podías caer más bajo.

Tu madre me convenció de que dijera que sí, tuvimos un acuario.

¿Fuiste feliz con el acuario? Me diste pena, muchacho." 

Yasmina Reza

Una desolación (2000)

Anagrama

De tripas corazón

Empecé a leer este libro en la sala de espera de un hospital, mientras a mi padre le extirpaban un tumor en el colon. Continué las horas posteriores, mientras él se recuperaba favorablemente en su cama inmaculada conectado a varios tubos. Lo terminé la segunda noche que él pasaba en el hospital, cuando me tocó quedarme de guardia. En esas plácidas y extrañas horas dónde el hospital se silencia, después de las ruidosas visitas diurnas, sentado en el suelo del pasillo, delante de la puerta de la habitación donde mi padre y su compañero de habitación ya dormían, viendo a las enfermeras del turno de noche controlar a sus dormidos pacientes, la finalicé por todo lo alto.

Y debo reconocer que ese ambiente antiséptico de paredes verdes y olor a desinfectante le va como anillo al dedo a “Historia de amor sin título”.

En mis clases de narrativa siempre enfatizo en que las historias deben tener un equilibrio entre la parte que ha creado el cerebro, la que ha surgido de las entrañas y la que ha dirigido el corazón. Es difícil poder poner ejemplos a esta teoría pero por fin he encontrado en una novela lo que siempre intento defender en la teoría.

Rubén Ochandiano, gran actor de nuestro cine y televisión, da un salto a la novela con una historia de gran calidad. En algunos momentos su novela me recuerda a mi primer intento narrativo pero envidio la madurez que él ya ha sabido plasmar tan temprano y que yo no fui capaz de darle a mis “Memorias (Sucias y hambrientas)”.

“Historia de amor sin título” antes de ser una novela era un guión de cine y eso se nota en cada capítulo/escena, dotando de ese ritmo visual tan agradecido en las novelas modernas. La banda sonora que suena fluye agradablemente, a un volumen muy acertado, y se incrusta en tu cerebro a lo largo de las semanas posteriores. Sin ir más lejos, yo no he podido evitar escuchar música francesa (el último cd de Benjamin Biolay, “Vengeance”) para escribir estas líneas mientras pienso que a mí también me gustaría vivir una pasional y cinematográfica historia de amor (dominada por la magnífica áurea de Amélie) con Louis Garrel cantándome al oído “Je n’aime que toi”.

Leed “Historia de amor sin título” y dejaros llevad por el amor surrealista y el misterio de lo cotidiano. Sin más. No os defraudará. Y a mí sólo me queda esperar su próxima novela, que debe haberla, por descontado, y mientras descubrir el talento de Rubén Ochandiano como director teatral (deseo ver pronto alguno de sus montajes) y como director de cine (no pienso perderme su debut en “Cuento de verano”).

-          ¿En qué piensas tú? – le pregunto yo. Y él me dice que solo está escuchando mi corazón.
-          Tu corazón dice mi nombre: Louis, Louis, Louis, Louis. Va muy deprisa.
El solo hecho de que él señale que mi corazón va muy deprisa me hace encogerme de pánico.
-          Me asusto.
-          Pues no te asustes.
-          Tengo miedo de que se pare, o de que se me rebele, se acelere en exceso y explote. No me fío de él. ¿Va más deprisa que el tuyo?
Louis no me responde. Salta de la cama y se enciende un cigarro.
-          Louis, ¿va más deprisa que el tuyo?
-          Yo no tengo corazón.

Rubén Ochandiano
Historia de amor sin título (2012)
Suma de Letras / Conspicua 

Fear Island

(CAT) S'ha de ser molt valent per escriure una novel·la com Sukkwan Island (Empúries). Quasi tan valent com per llegir-la. David Vann ens tortura fins al dolor més profund en la seva claustrofòbica primera novel·la: una història familiar on un pare i un fill intentaran acostar-se més l'un a l'altre. 

El paisatge és impressionant: una illa salvatge al sud d'Alaska on només s'hi pot accedir amb vaixell o hidroavió. L'ambient opressiu: tancats en una cabana de fusta sense cap comoditat. L'acció patètica: sense saber quasi res de la supervivència en un lloc tan remot com hostil. La història, colpidora: des de la primera pàgina fins a l'última. 

I tot i la duresa de la novel·la, que convida a deixar de llegir-la en més d'una ocasió, un poder hipnòtic ens obliga a seguir passant les pàgines. Acceptant voluntàriament la tortura, com masoquistes de la lectura.

Brillant.

(CAST) Se debe ser muy valiente para escribir una novela como Sukkwan Island (Ediciones Alfabia). Casi tan valiente como para leerla. David Vann nos tortura hasta el dolor más profundo en su claustrofóbica primera novela: una  historia familiar donde un padre y un hijo intentaran acercarse más el uno al otro. 

El paisaje es impresionante: una isla salvaje en el sur de Alaska donde solo se puede acceder con barco o hidroavión. El ambiente opresivo: encerrados en una cabaña de madera sin ninguna comodidad. La acción patética: sin apenas saber nada de la supervivencia en un lugar tan remoto y hostil. La historia, desgarradora: desde la primera página hasta la última. 

Y a pesar de la dureza de la novel·la, que invita a dejar de leerla en más de una ocasión, un poder hipnótico nos obliga a seguir pasando las páginas. Aceptando voluntariamente la tortura, como masoquistas de la lectura. 

Brillante.

love&sex

(CAT) Aquí teniu dos bons llibres que parlen d'altres possibilitats d'amor (lluny de les novel·les romàntiques per adolescents bledes enamorades d'éssers fantàstics amb cara de pal), d'altres camins per explorar el sexe (molt lluny i molt millor que el porno per a mames) i d'altres maneres d'entendre la vida i la mort i tot allò que ens envolta.

(CAST) Aquí tenéis dos buenos libros que hablan de otras posibilidades de amor (lejos de las novelas románticas para adolescentes tontas enamoradas de seres fantásticos con cara de palo), de otros caminos para explorar el sexo (muy lejos y mucho mejor que el porno para mamás) y de otras maneras de entender la vida y la muerte y todo aquello que nos envuelve.

Al perro de Gunther lo dejaron con Daniele, el dog sitter, los gatos fueron confiados a los cuidados de Ada, quien se había mostrado encantada de saber que Larissa se había comprometido con George ignorando que Gunther era el otro novio. Había cosas que Ada, a la que quería mucho, no podía comprender y el ménage era una de ellas. De haberlo sabido Ada habría enumerado a Larissa las trágicas consecuencias de esa relación. "Si el equilibrio es ya algo excepcional en una pareja, no digamos entre tres personas", habría dicho. En cambio Larissa sabía que el equilibrio se sostenía mejor sobre seis piernas que sobre cuatro, de manera que se calló y, haciendo un gran sacrificio, se abstuvo de contarle que estaba embarazada.

Melissa P. 
Tres 
Ed. Suma de Letras / Conspicua, 2012

Hi ha llocs on una pensa que no hi anirà mai, llocs inabastables, tan llunyans i perillosos que gairebé no existeixen, llocs que no surten als mapes ni a les cartes de navegació perquè només són reals dins d'una mateixa, són una creació del cap i el cor i les entranyes, espais per on gairebé no gosem ni imaginar-nos que puguem arribar a transitar perquè són els llocs inexistents pels quals en canvi valdria la pena arriscar-ho tot, penjar la vida i capbussar-se en la quimera.

Berta Noy
Llocs que no surten als mapes
Ed. Columna, 2012
Lugares que no aparecen en los mapas
Ed. Temas de hoy, 2013

per si de cas / por si acaso / just in case

James Bond will return

ALERTA DE SPOILERS

(CAT) No us vull parlar de la darrera pel·lícula de la saga Bond però us diré, d’entrada, que Skyfall (2012) em va semblar magnífica, una de les millors pel·lícules dels darrers anys, seguint afortunadament el sobri camí marcat des de la també magnífica Casino Royale (2006). En aquest post us parlaré del final de Skyfall. Literalment. De la darrera imatge de la pel·lícula.

Mai no m’havia emocionat tant en veure aquesta frase, James Bond will return, al final d’una pel·lícula de la saga Bond. 

Dir-vos, abans de continuar, que sóc un gran fan de l’agent secret més famós de la historia del cinema. Un fan dels que arriben al nivell freak. He llegit totes les novel·les d'Ian Fleming i he vist les 22 pel·lícules anteriores moltes vegades cada una. Skyfall, la darrera aventura de 007 estrenada fa molt poc, a part d’una magnífica pel·lícula, és també una pirueta cinematogràfica excepcional que fa que tot bon seguidor de la saga més longeva del cinema (acaba de complir 50 anys) hagi pogut notar en aparèixer els crèdits finals a la pantalla, unes papallones a l’estomac, com quan estàs enamorat, i el seu rostre hagi dibuixat un somriure còmplice per la clucada d’ullet que suposa aquest final: el millor encara ha d’arribar.

Aquesta reinvenció del personatge, tornant a l’escència del James Bond més clàssic, va començar amb Casino Royale, quan Daniel Craig es va posar a la pell de l’agent per primera vegada. Casino Royal és la primera novel·la que va escriure Ian Fleming i, per una qüestió legal, es va estrenar al cinema l’any 1967 en un format força curiós (només us diré que Woody Allen interpretava el fill d’un James Bond jubilat). El Casino Royal modern (molt fidel a la novel·la) ens explica com James Bond es converteix en agent secret, adquirint la seva famosa “llicència per matar” que només tenen els agents doble 0. Els productors de la saga, aprofitant el canvi d’actor després d’acomiadar a Pierce Brosnan, van decidir explicar-nos els orígens de l’agent en lloc de limitar-se a un senzill canvi d’imatge i continuar alimentant el despropòsit amb què havien convertit a Brosnan (tan auto paròdic que feia pena) i a la pel·lícula, Mor un altre dia (2002), amb una col·lecció d'estracanades, començant pels gadgets ridículs i impossibles, que feien posar vermell a qualsevol.

Pels productors de Bond, el canvi d’actor sempre ha estat un moment traumàtic i ple de maldecaps però la incorporació de Daniel Craig, a més d’encertada, també ha estat planificada amb detall, aprofitant aquest canvi fins a les últimes conseqüències per reinventar a 007 amb calma, fent-lo renéixer a Casino Royale, donant-li continuïtat a Quantum of Solace (2008) i consolidant-lo (i de quina manera) a Skyfall. Reconec el mèrit d’aquest ressorgiment espectacular, com l’Au Fènix de les cendres, ja que podria haver estat un fracàs absolut. La idea d’explicar els orígens d’una saga ha estat explotat massa vegades per Hollywood, sobre tot quan la saga en qüestió ja no té suc pel darrera i els productors comencen a exprimir-la pel davant.

L’ombra de Christopher Nolan és llarga i no podem obviar que aquest ressorgiment veu directament de la fórmula intel·ligent que el director de Memento (2000) i Origen (2010) ha utilitzat per renovar la saga de Batman a la seva sobrevalorada trilogia. La saga de Batman estava massa envellida, massa vista, massa coneguda i ridiculitzada en extrem per Joel Shumacher a Batman Forever (1995) i Batman & Robin (1997). Nolan ha primat la contrucció dels personatges, fent-los de carn i ossos, reals i molt propers tot i mantenir-ne la seva essència fantàstica. A Skyfall, sota la batuta del gran Sam Mendes, s'ha aplicat rigurosament aquesta fórmula. I es que, just al final del film, quan tot comença a encaixar, ens transporta directament al principi de la saga cinematogràfica, l’any 1962, amb Agent 007 contra el doctor No. Un gir magnífic que, si els guionistes saben mantenir en les properes dues pel·lícules que Daniel Craig ha signat per donar continuïtat a 007, ens poden deparar sorpreses molt agradables. Atenció a noms com Blofeld o Spectra, que reinterpretats pel segle XXI podrien ser un excel·lent "villano"i una terrorífica organització criminal per amenaçar-nos amb la destrucció del planeta.

I després, qui sap, un cop Daniel Craig acabi el seu contracte, Sean Connery podria recuperar el paper de Bond, James Bond, i tancar definitivament el cercle. I es que Daniel Craig no és més que Sean Connery de jove. 

Penseu-hi.

This is the enemy

(CAST) Que corren malos tiempos para la lírica, y la cultura en general, nos ha quedado muy claro recientemente con la brutal subida del IVA hasta el aberrante 21% en muchos sectores. No en el del libro, afortunadamente, pero todo llegará. Pero esto no es nada nuevo. De siempre, para algunos gobiernos totalitarios de colores diversos, la cultura es lo último. La cultura no importa. La cultura es el enemigo. A los escritores solo nos queda luchar, desde el papel (u ordenador), escribiendo. A los lectores, desde los libros (o ebooks), leyendo. Esto o esperar todos juntos la próxima quema de libros en la plaza mayor del pueblo.

(CAT) Que corren temps dolents per la lírica, i la cultura en general, ens va quedar molt clar recentment amb la brutal apujada de l’IVA fins a l’aberrant 21% en molts sectors. No en el del llibre, afortunadament, però tot arribarà. Però això no és res nou. De sempre, per alguns governs totalitaris de colors diversos, la cultura és la última cosa. La cultura no importa. La cultura és l’enemic. Als escriptors només ens queda lluitar, des del paper (o ordinador), escrivint. Als lectors, des dels llibres (o ebooks), llegint. Això o esperar tots junts la propera crema de llibres a la plaça major del poble.

"Se hace camino al andar..."

(CAT)
Michel Houellebecq és un tipus estrany. M’atreviria a dir que a la vida real és un amargat, un misogin, un cutre. Però no el conec més enllà de les seves novel·les i d’alguna notícia llegida a la premsa anunciant que havia deixat penjada alguna presentació en algun lloc. Res més. Per això suposo que ha pogut més el pes del Houellebecq públic que el del privat. El real. Ha aconseguit enganyar-me amb el personatge d'ell mateix que ha creat per al públic. Pels periodistes que busquen carnassa. Després de llegir la seva darrera novel·la, El mapa i el territori (Empúries/Anagrama), tot el que pensava d’ell com ha persona s’ha magnificat, de manera absolutament volguda per part de l’autor, no hi ha dubte, perquè juga, tal i com abans van fer Luke Rhinehart, Kurt Vonnegut, Bret Easton Ellis entre molts altres (fins i tot jo mateix), de posar-se com a personatge a la seva pròpia novel·la. D'autoficcionar-se, fins i tot parodiar-se a hom mateix.

Fa alguns dies que vaig acabar de llegir El mapa i el territori però no ha estat fins aquesta nit, que m’he ficat al llit abans d’anar a dormir, que de sobte el meu cervell ha recordat la novel·la. He fet un repàs ràpid, analitzant la lectura que recordo convulsa, i he arribat a una conclusió madura: és una novel·la magna, mestra, genial. Plena de matisos, camins estranys, girs inesperats i sobretot, farcida de l’amargor tipical Houellebecq.

“En general, la vida humana és poca cosa, pot resumir-se en un número restringit d’esdeveniments"

Amb aquesta frase de la novel·la es resumeix perfectament l’ambient opressiu i poc optimista que es respira, navegant per mapes de carretera Michelin, quadres i fotografies descrites amb detall malaltís (però que fins i tot produeixen plaer), videoart en forma de muntatge circular. Una critica a la societat francesa vestida de critica a l’art contemporani, o al mercat de l’art contemporani o potser a la utilització del mercat de l’art contemporani com a mitjà vital. Si segons el meu criteri Plataforma, l’anterior novel·la de Houellebecq, ja era excel·lent, a més de tenir el millor final que he llegit en molts anys (no pel seu nivell de sorpresa o originalitat, sinó per com està narrat) El mapa  el territori apuja l’aposta, creant una novel·la difícil, a mig camí entre la metaficció i l'assaig pictòric, gens apta per a tots els públics, assolint un estat mental i físic superior. Us recomanaria que llegíssiu El mapa i el territori però només us puc dir que us atreviu a fer-ho.

(ESP)
Michel Houellebecq es un tipo extraño. Me atrevería a decir que en la vida real es un amargado, un misógino, un cutre. Pero no le conozco más allá de sus novelas y alguna noticia leída en la prensa anunciando que había dejado colgada alguna presentación en algún lugar. Nada más. Por eso supongo que ha podido más el peso del Houellebecq público que el del privado. El real. Ha conseguido engañarme con el personaje de sí mismo que ha creado para el público. Para los periodistas que buscan carnaza. Después de leer su última novela, El mapa y el territorio (Anagrama/Empúries), todo lo que pensaba de él como persona se ha magnificado, de manera absolutamente provocada por parte del autor, no hay ninguna duda, porqué juega, tal y como antes han hecho Luke Rhinehart, Kurt Vonnegut, Bret Easton Ellis entre muchos otros (incluso yo mismo) de ponerse de personaje principal en su propia novela. De autoficcionarse, incluso parodiarse a sí mismo.

Ya han pasado algunos días des de que terminé de leer El mapa y el territorio pero no ha sido hasta esta misma noche, cuando me he metido en la cama para ir a dormir, cuando de repente mi cerebro ha recordado la novela. He hecho un rápido repaso, analizando la lectura que recordaba convulsa, y he llegado a una conclusión madura: se trata de una novela magna, maestra, genial. Llena de matices, caminos extraños, giros inesperados y por encima de todo, llena de la amargura tipical Houellebecq.

“En general, la vida humana es poca cosa, se puede resumir en un número restringido de acontecimientos"

Con esta frase de la novela se resume perfectamente el ambiente opresivo y poco optimista que se respira, navegando por mapas de carretera Michelin, cuadros y fotografías descritas con detalle enfermizo (pero que producen incluso placer), videoarte en forma de montaje circular. Una crítica a la sociedad francesa vestida de critica al arte contemporáneo, o al mercado del arte contemporáneo o quizás a la utilización del mercado del arte contemporáneo como medio vital. Si según mi criterio Plataforma, la anterior novela de Houellebecq, ya era excelente, además de poseer el mejor final que he leído en años (no por su nivel sorpresivo o original, sino por la manera en que se narra) El mapa y el territorio sube la apuesta, creando una novela difícil, a medio camino entre la metaficción y el ensayo pictórico, nada apta para todos los públicos, alcanzando un estado mental y físico superior. Os recomendaría que leyerais El mapa y el territorio pero sólo os puedo decir que os atreváis ha hacerlo.

¡No pasaran!

(CAT)

Aquest ha estat un estiu estrany. Diferent. Amb un cert aire d’abatiment provocat en part per l’onada de calor que ha sumit estats d’ànim al nivell de les cloaques. També ha estat un estiu de merda en quan a les llibertats individuals i col·lectives. S’han violat de manera sistemàtica arreu del món mentre nosaltres, en letargia per aquesta calor insuportable, ens ho miràvem a les pantalles dels televisors, impassibles, amb l’aire condicionat colpejant el clatell (almenys els afortunats que en tenien).

Julian Assange s’ha refugiat a l’ambaixada de l’Equador tement que si s’entregava a la justícia sueca, per jutjar-lo per violació, acabaria extradit als grandiosos Estats Units on se'l jutjarà per suposats crims que podrien portar-lo a la pena de mort. Un acudit a Facebook ho il·lustrava molt bé: Assange dóna al poble, de manera gratuïta, informació confidencial on es destapen secrets que ens afecten a tots, i és un delinqüent. Mark Zuckerberg, el totpoderós amo de Facebook, ven la nostra informació a grans coorporacions a canvi de milions de dòlars, i és l’home de l’any.

Tres de les cinc component del grup punk-rock feminista Pussy Riot, de Rússia, són detingudes per una actuació en una catedral de Moscou, per una cançó que qüestiona al seu president, el terrorific Putin. Les altres dues, en veure la pena de presó imposada a les seves companyes, s'escapen. Però que espereu d’un país on la paraula “llibertat” està tan corrompuda com “capitalisme”i que aquest mateix estiu ha decidit prohibir que se celebri l’Orgull gai durant els propers 100 anys.

I aquí, la lúcida i respectuosa Generalitat de Catalunya, amb el conseller d’Interior al capdavant (l’estimat per tots Felip Puig) han decidit que a partir d’ara els Mossos d'Esquadra vigilaran els blogs personals i els perfils de xarxes socials (Facebook i Twitter sobretot) que (ells creguin) promouen la violència.  I no ens oblidem de la genial aplicació per mòbil que s’han inventat els FGC on pots, amb el senzill moviment d’un dit sobre la pantalla tàctil del teu iPhone de 600€ denunciar a tot aquell que la seva simple presència et faci sentir mínimament incòmode; allò tan nostrat de posar la merda sota l’estora després de tirar la pedra i amagar la mà.

Fa por, molta, quan es demana que siguem els propis ciutadans qui haguem de fer les tasques de vigilància i control que pertanyen a les forces de seguretat. Ens inciten a assenyalar als que creiem que no són bons per la nostre societat. A denunciar als nostres veïns per la seva imatge, per la seva presumpció de delinqüents. Joseph Goebbles, des del seu abominable Ministeri de Propaganda, va promoure tàctiques aparentment igual de beneficioses pel seu poble i mireu com va acabar la cosa.

Només aviso,  si ens descuidem, segur que passaran. 

(ESP)

Este ha sido un verano extraño. Diferente. Con un cierto aire de abatimiento provocado en parte por la ola de calor que ha sumido estados de ánimo al nivel de las cloacas. También ha sido un verano de mierda en cuanto a las libertades individuales y colectivas. Se han violado de manera sistemática por todo el mundo mientras nosotros, en letargo por este calor insoportable, nos lo mirábamos en las pantallas de los televisores, impasibles, con el aire acondicionado golpeando la nuca (por lo menos los afortunados que tenían uno).

Julia Assange se ha refugiado en la embajada de Ecuador temiendo que si se entregaba a la justicia sueca, para ser juzgado por violación, acabaría extraditado a los grandiosos Estados Unidos donde se le va a juzgar por supuestos crímenes que podrían llevarle a la pena de muerte. Un chiste en Facebook lo ilustraba muy bien: Assange da al pueblo, de manera gratuita, información confidencial donde se destapan secretos que nos afectan a todos, y es un delincuente. Mark Zuckerberg, el todopoderoso amo de Facebook, vende nuestra información a grandes corporaciones a cambio de millones de dólares, y es el hombre del año.

Tres de las cinco componentes del grupo punk-rock feminista Pussy Riot, de Rusia, son detenidas por una actuación en una catedral de Moscú por una canción que cuestiona a su presidente, el terrorífico Putin. Las otras dos, al ver la pena de prisión impuesta a sus compañeras, escapan. Pero que se puede esperar de un país dónde la palabra “libertad” está tan corrompida como “capitalismo” y que este mismo verano ha decidido prohibir que se celebre el Orgullo gay durante los próximos 100 años.

Y aquí, la lúcida y respetuosa Generalitat de Catalunya, con su consejero de interior al frente (el querido por todos Felip Puig) han decidido que ahora los Mossos d’Esquadra vigilaran los blogs personales y los perfiles de redes sociales (Facebook y Twitter mayoritariamente) que (ellos crean) promueven la violencia. I no olvidemos la genial aplicación para móvil que han inventado los FCG (Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya) desde donde puedes, con un simple movimiento de dedo sobre la pantalla táctil de tu iPhone de 600€ denunciar a todo aquel que su simple presencia te haga sentir mínimamente incómodo; eso tan nuestro de meter la mierda bajo la alfombra después de tirar la piedra y esconder la mano.

Da miedo, y mucho, cuando se pide que seamos los propios ciudadanos los que tengamos de hacer las tareas de vigilancia y control que pertenecen a las fuerzas de seguridad. Nos incitan a señalar a los que creemos que no son buenos para nuestra sociedad. A denunciar a nuestros vecinos por su imagen, por su presunción de delincuentes. Joseph Goebbles, desde su abominable Ministerio de Propaganda, promovió tácticas aparentemente igual de beneficiosas para su pueblo y mirad cómo terminó la cosa.

Sólo aviso, si nos descuidamos, seguro que pasarán. 

Summer / Estiu / Verano

by Ryan McGinley.

Point of view / Punto de vista / Punt de vista

My niece through a glass / Mi sobrina a través de un vaso / La meva neboda a través d'un got

Bradbury 451

Autores, llenos de ideas malvadas, cerrad con llave vuestras máquinas de escribir.

Autors, plens d'idees malvades, tanqueu amb clau les vostres màquines d'escriure.

Authors, full of evil thoughts, lock up your typewriters.

Ray Bradbury

Fahrenheit 451

RIP Ray

Mi homenaje a Ray Bradbury; voy a quemar mi ejemplar de Fahrenheit 451 y mandar las cenizas a Marte para luego escribir mis crónicas.

El meu homenatge a Ray Bradbury; cremaré el meu exemplar de Fahrenheit 451 i enviaré les cendres a Mart per després escriure'n les meves cròniques.


My Ray Bradbury's Tribute: I'm going to burn my Fahrenheit 451 copy and send the ashes to Mars and then I will start to write my Chronicles.

London Calling

Han passat cinc anys des de que, caminant a prop del Big Ben, una noia russa que es deia Anastasia, es va acostar a mi i va preguntar-me si podia "caminar amb mi". Vam fer un llarg passeig fins a Tottenham Court Road, vam prendre un cafè en un easyInternetCafè que tenia un SubWay a dins i, després que ella em donés el seu telèfon, ens vam acomiadar a la cantonada de Oxford Street amb Dean Street perquè jo anava a veure una obra al Soho Theatre.

Mai no la vaig trucar.

Des d'aleshores he publicat una novel·la basada en aquesta història, (guanyadora d'un premi i publicada en català i castellà) que segueix al mercat un any després amb bones expectatives.

L'Anastasia no ho sap, però "Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me" és una mica seva.

Demà a la nit torno a Londres. No hi havia estat des d'aleshores. 

Podeu estar ben segurs que passejaré a prop del Big Ben i, com fa cinc anys, em deixaré portar, esperant sentir una veu que em pregunti si poc caminar al meu costat.

foto: GGuix

Han pasado cinco años desde que, caminando cerca del Big Ben, una chica rusa que se llamaba Anastasia, se me acercó y me preguntó si podia "caminar conmigo". Dimos un largo paseo hasta Tottenham Court Road, tomamos un  café en un easyInternetCafè donde había un SubWay dentro y, después de que ella me diera su teléfono, nos despedimos en la esquina de Oxford Street con Dean Street porqué yo iba a ver una obra en el Soho Theatre.

Nunca la llamé.

Desde entonces he publicado una novela basada en esta historia, (ganadora de un premio y publicada en catalán y castellano) que sigue en el mercado un año después con buenas expectativas.

Anastasia no lo sabe, pero "Todo lo que deberías saber antes de amarme” es una poco suya.

Mañana vuelvo a Londres. No había regresado desde entonces.

Podéis estar seguros que pasearé cerca del Big Ben y, como hace cinco años, me dejaré llevar, esperando escuchar una voz que me pregunte si pude caminar a mi lado.

Teatre (i del dolent) / Teatro (y del malo)

Avui és el Dia Mundial del Teatre però a mi no m’interessa perquè jo sóc dramaturg.

La resta de “dies mundials de” (i n’hi ha uns quants...) serveixen majoritàriament per denunciar la precarietat laboral de les dones, els abusos a infants, donar visibilitat a col·lectius minoritaris, malalties de nom impronunciable o altres coses per l’estil.

I jo em pregunto: el Dia Mundial del Teatre, no hauria de servir per denunciar els favoritismes i amiguismes als teatres públics, a part dels seus qüestionables criteris artístics? per donar visibilitat a autors, actors i directors poc o gens coneguts? per alertar sobre l’abús que les empreses privades i les anomenades sales alternatives, amb la complicitat de  les “associacions de”, fan als artistes? Del vergonyós retard (o algún  impagament) per part de les institucions públiques i ajuntaments?

Doncs no.

Avui és un dia bonic. Molt de la faràndula. Molt frívol. Proclamem tots que adorem el teatre i fem allò tan típic de casa nostra d’aixecar l’estora i amagar la merda a sota.

I fins i tot algú, al llarg d’aquesta setmana, anirà al teatre.

Hoy es el Día Mundial del Teatro pero a mí no me interesa porqué yo soy dramaturgo.

El resto de “días mundiales de” (y hay unos cuantos…) sirven mayoritariamente para denunciar la precariedad laboral de las mujeres, los abusos a niños, dar visibilidad a colectivos minoritarios, enfermedades de nombre impronunciable o otras cosas por el estilo.

Y yo me pregunto: el Día Mundial del Teatro,  ¿no debería servir para denunciar los favoritismos y amiguismos en los teatros públicos, a parte de sus cuestionables criterios artísticos? ¿para dar visibilidad a autores, actores y directores poco o nada conocidos? ¿para alertar sobre el abuso que las empresas privadas y las llamadas salas alternativas, con la complicidad de las “asociaciones de”, hacen con los artistas? ¿del retraso vergonzoso en los pagos (o algún impago) por parte de las instituciones públicas o los ayuntamientos?

Pues no.

Hoy es un día bonito. Muy de la farándula. Muy frívolo. Proclamemos todos que adoramos el teatro y hagamos eso tan típico de este país; levantemos la alfombra y escondamos la mierda debajo.

Y quizás alguien, a lo largo de esta semana, irá al teatro.

Home, sweet home

La meva amiga Sara se'n va a viure a Itàlia. La meva amiga Sara és molt generosa i decideix regalar tots els seus mobles i llibres als seus amics. Celebra una mena d'outlet gratuït a casa seva. Utilitza les seves millors armes de venedora (és més fàcil si tot és gratis) i al crit de "me los quitan de las manos" va col·locant-ho tot als assistents.
Alguns mobles, una porta i munt de llibes acaben a casa meva.
Murakami, Auster, Brook, Kerouac, Marías, Woody Allen, Sontag, Neruda, Nabokov, Kundera, Salinger, Joyce i Grossman. I una guia de Tokyo (?!)
Com estimo a la meva amiga Sara.

Mi amiga Sara se marcha a vivir a Italia. Mi amiga Sara és muy generosa y decide regalar todos sus muebles y libros a sus amigos. Celebra una especie de outlet gratuito en su casa. Utiliza sus mejores dotes de vendedora (es más fácil si todo es gratis) y al grito de "me los quitan de las manos" lo coloca todo a los asistentes. 
Algunos muebles, una puerta y un montón de libros terminan en mi casa.
Murakami, Auster, Brook, Kerouac, Marías, Woody Allen, Sontag, Neruda, Nabokov, Kundera, Salinger, Joyce i Grossman. Y una guia de Tokyo (?!)
Cómo quiero a mi amiga Sara.

Conspicua

Avui és el meu aniversari i un dels millors regals me'l van donar el passat dimarts a la presentació de la nova col·lecció de l'editorial Suma de Letras, a la qual pertany "Todo lo que deberías saber antes de amarme". Conspicua neix per donar visibilitat a autors, alguns de joves, que fins ara tenien l'accés vetat al món editorial. Allà vaig conèixer finalment al meu súper editor, el Pablo Alvarez, a tot el magnífic equip de Suma i a la resta d'autors de la col·lecció (quasi tots). De moment només han sortit a la venda dos títols més a part del meu. “Submarino” de Joe Dunthorne i la futurista “Taksim” de Juan Sardà (que començo a llegir immediatament amb moltes ganes).

Però després vindran, entre d’altres, Melissa P amb la provocadora “Tres”, Ignacio Escolar amb les seves corruptes“31 noches”, Salva Rubio amb la iniciàtica “Zingara: buscando a Jim Morrison”, Javier Cosnava amb la sorprenent “1936Z: La guerra civil zombie” i el debut literari de l’actor Rubén Ochandiano amb la seva “Historia de amor sin título” que em desperta molta curiositat.

Però a més de bones novel·les i escriptors, Conspicua ha reunit bones persones. Un grup humà (tant l’equip editorial com els autors) que transmeten molt bones vibracions. I crec que entre ells hi acabaré trobant, a més de bons professionals, molt bons amics.

Quina sort que tinc!

Hoy es mi aniversario y uno de los mejores regalos me lo dieron el pasado martes en la presentación de la nueva colección de la editorial Suma de Letras, a la que pertenece “Todo lo que deberías saber antes de amarme”. Conspicua nace para dar visibilidad a autores, algunos de jóvenes, que hasta ahora tenían el acceso vetado en el mundo editorial. Allí conocí finalmente a mi súper editor, Pablo Alvarez, a todo el magnífico equipo de Suma y al resto de autores de la colección (bueno, casi todos). De momento sólo se han publicado dos títulos más a parte del mío. “Submarino” de Joe Dunthorne y la futurista “Taksim” de Juan Sardá (que empiezo a leer de inmediato con muchas ganas).

Después vendrán, entre otras, Melissa P con la provocadora “Tres”, Ignacio Escolar con sus corruptas  “31 noches”, Salva Rubio con la iniciática “Zingara: buscando a Jim Morrison”, Javier Cosnava con la sorprendente “1936Z: La guerra civil zombie” y el debut literario del actor Rubén Ochandiano con su “Historia de amor sin título” que me despierta mucha curiosidad.

Pero además de buenas novelas y escritores, Conspicua ha reunido a buenas personas. Un grupo humano (tanto el equipo editorial como los autores) que transmiten muy buenas vibraciones. Y creo que entre ellos acabaré encontrando, además de buenos profesionales, muy buenos amigos.

¡Qué suerte la mía!

Is this the end?

Perfecte. Després de 7 anys criant un bloc amb passió i devoció, un dia, per un accident estúpid, l'elimines. I ja està. Desapareix de la xarxa sense deixar cap rastre, com si mai no hagués existit.

S'ho emporta tot: articles, fotos, reflexions, polèmiques, amics...

I què faig? Com l'Au Fènix, el faig ressorgir de les seves cendres, en un moment que els blocs estan en declivi jo decideixo donar-li més vida que mai.

Prepareu-vos, "Aquest bloc salvarà la teva vida" ha tornat. I ha tornat per quedar-se (almenys fins que, de forma accidental, el torni a esborrar).

Perfecto. Después de 7 años criando un blog con pasión y devoción, un día, por un accidente estúpido, lo eliminas. Y ya está. Desaparece de la red sin dejar rastro, como si nunca hubiera existido.

Se lo lleva todo: artículos, fotos, reflexiones, polémicas, amigos...

Y qué hago? Como el Ave Fénix, lo hago resurgir de sus cenizas, en un momento en que los blogs están en declive yo decido darle más vida que nunca.

Prepararos, "Este blog salvará tu vida" ha vuelto. Y lo ha hecho para quedarse (al menos hasta que, de forma accidental, vuelva a borrarlo).