Sr. conductor, el rosari

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 25/07/2013

El primer article que vaig escriure en aquest mitjà el vaig dedicar a la opinió, o al que suposa opinar avui en dia. També em va servir com a declaració d’intencions i vaig deixar clar que parlaria només de coses que conegués o de les que m’hagués informat degudament. No hi ha res més trist que una opinió desinformada. Allò que vulgarment en diem pixar fora de test.

Qui ho fa molt, això de no apuntar bé a la tassa, és l’Església catòlica. La institució. Opinen sobre relacions sexuals consentides, entre persones del mateix sexe o no. De les malalties que es poden transmetre si no es prenen precaucions. De la necessitat o no d’usar condons o altres mètodes anticonceptius. De si després de conèixer-se carnalment, és lícit passar per la vicaria. De si tots tenim els mateixos drets pel matrimoni. De si, en el cas que una dona no pugui concebre fills, és acceptable sotmetre’s a fecundació “in vitro” per tal de propagar l’espècie. De si una noia té dret a avortar en un embaràs no desitjat o problemàtic... Opinen obertament, sense vergonya, expressant una opinió que ningú no els ha demanat. Sense poc o gens de coneixement de causa. Almenys oficialment, clar.

Fa poc vaig llegir la notícia (??!!) que el senyor Romà Casanova, bisbe de Vic, va escriure a la seva carta setmanal al full parroquial que és molt bona pràctica senyar-se abans de posar-se al volant. Em sembla bé; abans d’arrencar el cotxe, que cadascú que faci el que vulgui. El que trobo intolerable és la recomanació posterior, feta amb especial frivolitat: encomanava a la gent a resar el rosari mentre conduïssin. No sé què n’opina la DGT d’aquest moment d’il·luminació del bisbe quan, precisament, el que s’intenta és que els conductors deixin de distreure’s amb el telèfon mòbil, sintonitzant la ràdio, canviant de disc compacte, discutint amb la dona o renyant els nens. El bisbe recomanava a camioners, taxistes, policies de trànsit i conductors d’autobusos, ambulàncies i cotxes de bombers que, mentre conduïssin, resessin. Un moment.  De debò.  Imagineu que el taxista que us porta, a mig trajecte apaga la ràdio on sonava Radio TeleTaxi, treu el rosari i comença a passar-lo amb devoció. O els Mossos d’Esquadra, (a)patrullant(do) per la ciutat, resant tres avemaries en lloc de concentrar-se en perseguir delinqüents. O el conductor que porta els vostres fills a l’escola distret, intentant recordar com fa el parenostre després de “sigui santificat el vostre nom”. No Romà, no. Es tracta de sumar esforços per a una conducció més segura i no d’anar donant idees pertorbadores com aquesta. A resar, a missa de dotze.

Ja veig que a la propera campanya de trànsit apareixerà la imatge d’un cotxe accidentat amb el conductor atrapat entre la ferralla, moribund, aferrant amb força un rosari amb la mà que hauria d’haver tingut al volant.

Bisbes, capellans i altres homes de bona fe que vestiu sotana: deixeu d’opinar de temes que desconeixeu i no us incumbeixen per res i nosaltres no opinarem del vostre pensament retrògrad, homòfob, masclista i desfasat ni direm res del vostre “matrimoni” amb un ésser eteri i incorpori amb forma de triangle i un gran ull al mig.

Amen.

Ningú no parlarà de nosaltres quan estiguem morts

Article publicat originalment a la revista digital paper de vidre el 23/02/2009

Seria incapaç de recordar ara mateix totes les revolucions que he començat al llarg de la meva vida. I això vol dir dues coses: que començo a ser gran i que sóc molt revolucionari. També em costaria dir quantes d'aquestes revolucions he acabat o han tingut els resultats que jo esperava. Possiblement cap d'elles no hagi triomfat però el què és cert és que totes les revolucions tenen certs beneficis que fan que valgui la pena lluitar. També és cert que sempre hi ha danys col·laterals que fan que, si més no, haguem de plantejar-nos molt bé les coses abans de començar. Una vegada la roda hagi començat a girar, no hi ha tornada enrere. Diuen que les millors revolucions són les que van per sota, en silenci, atacant els fonaments però de vegades cal una bona sotragada, una bona traca, per despertar a l'enemic i, de pas, donar senyals prou clars a tots aquells que es vulguin unir a la nostra causa.

De tant en tant, entre projecte i projecte, en lloc d'anar-me'n a un balneari a descansar, m'agrada punxar allà on sé que pot fer mal. I creieu-me, en aquest país hi ha moltes ferides obertes que sagnen i que si les toques piquen. Però ja m'ho deia la meva mare de petit: «Si pica, cura.» Les revolucions no acabades tenen una cosa bona. Encara que al final tot torni al seu estat natural (enteneu per natural com a conservador, conformista, estàndard, segur, convergent i altres qualificatius que a mi em produeixen urticària) almenys durant una estona (enteneu per estona segons, minuts, hores, dies, setmanes o mesos) alguna cosa s'ha mogut. Els cervellets dels que es sentien al·ludits o atacats han despertat de la seva letargia fosca i, només en veure's amenaçats, han tret ungles i ullals per defensar allò que es creuen seu i que, generalment, sol ser de tots. El més trist és que som pocs els que fem això i encara quan ho fem ens hem de sentir menyspreats per alterar la bona harmonia que regnava a la terra dels mediocres mentre tots callàvem i acotàvem el cap.

Els humans, en menor o major grau, som de mena conservadora. No per instint, sinó per educació. Des de petits s'asseguren de fer-nos creure el conte del confort i la comoditat, del treball i la prosperitat. Ens donen llibertat amb el democràtic dret a vot però a l'hora de votar tots els colors es confonen i creen un arc de Sant Martí amb més colors que la bandera gai. Només heu de veure el trist panorama de la ciutat on visc, Vic, tan deplorable que cada quatre anys per les eleccions només tinc ganes de vomitar dins l'urna. La democràcia és utilitzada per uns quants com a narcotitzant col·lectiu. Rere aquesta lleugera sensació de llibertat que ens fan creure hi ha en realitat un potent sedant per què ens mantinguem apoltronats en les butaques dels nostres llocs de treball, rere les màquines alienadores de les fàbriques o estiregassats en els nostres sofàs d'IKEA, veient succedanis de vides molt més interessants que les nostres a traves de canals de televisió que tenen la certesa que som estúpids. I si no ho som, fem tot el possible per semblar-ho. Qui sap, potser aquesta és una altre tàctica per lluitar contra el sistema.

És veritat que els revolucionaris, com els pols oposats, s'atrauen. De tant en tant, en reunions socials i de manera discreta, com els cristians en ple Imperi Romà, pots captar senyals codificades d'altres com tu que, a la mínima que els dones peu, t'expliquen les penúries de les seves revolucions i, després d'unes quantes copes, acabes ideant accions reivindicatives, moltes d'elles amb pretensions terroristes i que, amb la mateixa efervescència amb què han aparegut, es desinflen quan tanquen el local de torn. No cal dir que a tot revolucionari li han passat pel cap idees de mort i destrucció però està comprovat que les millors revolucions són les petites, les que suposen canvis aparentment insignificants però que malbaraten els fonaments de les estructures que semblaven indestructibles.

Una de les grans victòries dels sistema capitalista (i que va començar com a revolució tecnològica) és la constant invenció de coses que saben fer-nos creure que són imprescindibles per la nostra vida (i només ho són pel nostre confort) i la seva posterior mutació o perfecció o reinvenció en nous formats que aparentment són millors i definitius. Almenys fins que aparegui un nou suport. Del disc de vinil vam passar a la cinta de casset, al mini-disc, al dat i finalment al disc compacte. De la cinta magnètica de vídeo al Làser Disc al DVD i ara al Blue-Ray. I altre vegada ja ens han tornat a enganyar. Ja ens tornen a tenir contents i ens tanquem a les nostres llars a gaudir d'aquesta il·lusió de felicitat en format digital.

El pas de la revolució a la mediocritat conservadora és tan ínfim que tots tendim a fer-lo. Està comprovat que totes les revolucions acaben donant pas a un estancament. Estem tan pendents de la nostra comoditat que, un cop assolides totes o algunes de les metes fixades, oblidem de seguida la lluita i, com els taurons, en el moment que aquesta s'atura, mor. Els èxits aconseguits abans, al preu que sigui, perden tot el valor i ja no es pot continuar. Si es vol reprendre la revolució s'ha de tornar a començar de zero. Això és extensible a l'art, la cultura, la política, l'educació o la sanitat. Tot és susceptible de ser revolucionat però tot corre el perill de ser corromput per la mateixa revolució. Abans de quedar-se sense fer res és millor sortir i tirar quatre pedres, encara que tinguem la sensació d'intentar matar dinosaures amb un tiraxines. Però recordeu què va fer David amb Goliat. Això sí que és una revolució.

Jo sóc dels que abans de callar o quedar-se quiet rebenta. Les meves revolucions són de les petites, de les que van per sota però de tant en tant faig una sacsejada per recordar-los que segueixo viu i amb mi la meva lluita. No hi tinc res a perdre per què tampoc no hi tinc res a guanyar. I això, creieu-me, és el què més els espanta. Les causes perdudes. Les accions kamikaze. Tot allò que fa d'un revolucionari un ésser tan romàntic com estúpid. Però el pitjor de tot és que al final, quan haguem mort, ningú no es recordarà de nosaltres. Com a molt posaran la imatge d¡algun pobre revolucionari en una bandera i cridaran el nom sense saber exactament qui va ser ni per què va lluitar. Es convertirà en icona. En producte de màrqueting. En part del sistema capitalista i de tot allò pel què va lluitar en contra. I ens hauran vençut. Per tant, només podem lluitar ara, mentre ens quedi un bri d'aire als pulmons.

De llibres i putes

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 17/06/2013

David Mamet (Chicago, 1947) té un fantàstic llibre titulat «Una professió de putes» (1994) on recull notes i assajos que parlen d'una part de la seva carrera com a novel·lista i dramaturg,posant en evidencia que la professió d'escriure té moltes semblances amb la professió més antiga del món. Fa molt poc va aparèixer un polèmic article de l'escriptora Joyce Carole Oates (Lockport,1938) on aconsellava els escriptors joves que el millor per obrir-se camí en el difícil món de la literatura era mantenint relacions sexuals amb algú que treballés al món editorial. L'article va resultar ser fals, el publicava The Onion (la versió americana de El Mundo Today), però no deixa de ser un reflex (paròdic) del descarnat món editorial americà (salvant moltes distàncies, també ho podria ser del català), reincidint novament amb el que Mamet predica al seu llibre. Evidenciant allò que la Cultura és la puta del Regne.

Si els escriptors som putes, dic jo que els nostres bordells deuen ser les llibreries on els clients volten entre les seves taules i prestatgeries, decidint quina serà la «noia» que s'emportaran a casa per satisfer els seus desitjos més intel·lectuals. Tan de bo, confosos per aquesta comparació, n'hi entressin molts més de clients àvids de text. Estic segur que molts llibreters han tingut més d'una vegada aquesta trista sensació. I és que, en la cadena editorial, els del principi del procés (autors) i els del final (llibreters) estem, com a mínim, igual de putejats. 

Les notícies de llibreries que tanquen o en perill d'extinció són tristament habituals. Algunes per culpa de la crisi, d'altres per mala gestió. Segurament una barreja d'ambdues coses sigui letal. Afortunadament m'he assabentat del perill que va córrer La Tralla, la històrica llibreria de Vic, quan ja havia estat rescatada per un jove empresari, valent ell, que ha decidit prendre el relleu del bordell en un moment en què, si fem cas de les notícies, sembla que l'apocalipsi estigui a punt d'arribar i ja no pagui la pena fer res per evitar-ho. 

L'Imma Bellafont, l'ànima de La Tralla, és un emblema d'aquest espai vital de la normalització de la llengua catalana i en destaca la seva tasca al capdavant del Gremi de Llibreters. Hauria sabut greu, molt, que després de tota aquesta feina feta amb dedicació i esforç al llarg de tants anys, finalment La Tralla hagués sucumbit en un moment tan difícil pels nostres llibres i la nostra llengua. Ara podem estar contents que el projecte continuï amb una nova «Madame». En aquest petit país, per fer subsistir la llengua i la cultura, necessitem més de «Madames» disposades a arremangar-se per fer la feina i menys polítics que només parlen sense acabar de rematar mai res.

Des d'aquí vull donar la benvinguda en aquest promiscu negoci a l'Oriol Roig, el nou propietari de La Tralla, i li ofereixo els meus serveis com a escriptor, amb les meves novel·les a les taules i prestatgeries del seu bordell i, veien com estan les coses, si necessita quelcom més perquè l'ajudi a aixecar-la, que no dubti a demanar-m'ho. Em refereixo a la llibreria, evidentment. Que serem putes, però molt dignes.

Jo opino

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 15/05/2013

A partir d'avui, a través de la finestra digital que m'ofereix Osona.com, començaré a opinar. Ja ho feia abans al meu bloc o en petites col·laboracions esporàdiques en diversos mitjans, però mai abans d'una manera tan «oficial», vinguda a través d'un encàrrec i amb el compromís de ferho continuadament. Res a veure amb l'anarquia amb la que administro el meu bloc. Sé que enprincipi pot semblar que no és gran cosa; un cop cada trenta dies, aproximadament, apareixerà un article meu en aquest diari digital. Algunes paraules que llegides en l'ordre correcte, diran coses. Algunes d'interessants potser, d'altres de banals, segur. Hi haurà persones que ho llegiran. Potser perquè abans han llegit alguna novel·la meva i els cridarà l'atenció. D'altres, sense ni tan sols saber qui sóc, ho faran per simple curiositat. Alguns tornaran a llegir la propera columna, d'altres no em llegiran mai més. Ni les columnes, ni les novel·les. Però aquest és el meu territori d'opinió que cuidaré com un hortet, amb dedicació i honestedat, per sembrar-hi coneixement o discòrdia un cop al mes.

Sé que és un mal moment per començar una col·laboració com aquesta. L'opinió, en l'era Internet, excepte en honroses i contades excepcions, està desprestigiada. I el més trist és que tots, d'alguna manera, hem contribuït a la degradació del què, en altres temps, era gairebé un art. Després d'anys de terrible repressió i control de les comunicacions i de la llibertat d'expressió, va ser una gran fita l'alliberament del pensament, de la paraula, de l'expressió. És meravellós haver pogut trencar finalment els canals encotillats del periodisme convencional, per donar pas a veus plurals i properes que s'expandeixen per noves vies i xarxes. Sí, ho és. Però en el mateix moment que vam tenir l'oportunitat de fer saber a tot el món la nostra opinió, de manera gratuïta, immediata, directa, sense cap filtre ni cap aturador, aquesta va començar a devaluar-se.

Alguns anys més tard, ara mateix, una opinió no té cap valor.

Avui qualsevol, i m'incloc jo mateix, té veu sense censura a Internet. A través d'un bloc, d'una pàgina, d'un fòrum. Fins i tot en té de forma anònima (cosa incomprensible) a les pàgines d'alguns diaris d'aparent prestigi on es pot rebatre notícies sense cap fonament i insultar persones amb tota impunitat. Tots podem emetre veredictes particulars que algú pot acabar prenent com a veritats absolutes. Els canals de televisió i les emissores de ràdio (privats o públics, nacionals o locals) estan plens de debats estèrils que ni tan sols compleixen la funció d'entretenir (evidenciant que la seva producció és barata; un decorat, un presentador i quatre tertulians que a les locals no cobren res), repetint els mateixos temes fins a l'avorriment; gent que no sap de res opina de tot, a crits estridents o amb paraules moderades que adormen fins i tot al moderador.

Sense prejudicis ni manies, omplint-se la boca de paraules buides que construeixen frases pomposes que no tenen cap sentit.

Els hauríem de cremar tots a la foguera per heretges de la paraula.

I si amb tot això no en tinguéssim prou, l'anarquia de l'opinió i els setciències fa eclosió de manera aberrant a Twitter, aquell lloc virtual on la gent vomita a l'instant, afortunadament amb només 140 caràcters, el què li passa pel cap, sense el filtre del raonament que podria evitar més d'una opinió mal formada (en el sentit més pejoratiu de l'expressió), fent partícip a tothom, la majoria de vegades, de la seva ignorància. El súmmum de l'opinió absurda pren forma en els tweets d'aquells que s'asseuen davant del sofà per mirar programes i sèries de televisió que detesten però amb la malícia de dir el què en (mal)pensen a l'instant, comentant el minut a minut amb el #Hashtag pertinent.

En aquest petit racó que ara inauguro, on deixaré per escrit les meves no sempre humils opinions, no tinc intenció de sermonejar, ni de dir veritats absolutes, ni de parlar de coses que no m'agraden però que miro per poder-les criticar. Intentaré opinar sobre coses que conegui. O coses que no conegui però que miraré d'informar-me al màxim abans de fer-ho. Que aportin, d'alguna manera, alguna cosa a qui ho llegeixi i a mi en escriure-ho. Espero.

Sigui com sigui, gràcies per llegir-me i benvinguts.

Pet Shop Boys
"That's my impression" (1986)