Un club de lluita

Al meu anterior post seriós em queixava de la falta d’il·lusions artístiques, del fet de voler fer tots el mateix, per guanyar diners, per acabar sent tots còpies els uns dels altres. Seguir les normes. No fer massa soroll. Acatar. Creure. Obeir.

Però sincerament, les injustícies al nostre voltant, clamen tot el contrari.

El dia s’ha torçat quan a primera hora del matí m’he quedat sense llum i he perdut mig matí esperant que Endesa me la tornés a subministrar. Tot i que he trucat per queixar-me, ningú n’ha fet el més mínim cas. Son massa grans. Massa poderosos per molestar-se pels seus insignificants clients. Al menys un a un. Tots junts, ja som força més poderosos. Canviar de companyia no és una bona opció. Em portarà temps, diners, enfadades i al final no hi hauré guanyat ben res. Tots són una colla de lladres. Els del llum. Del gas. De l’aigua. Del telèfon. Lladres immunes a les nostres queixes secundats per uns governs tan corruptes com ells.

La Generalitat em deu diners. A mi i a milers de persones perquè durant anys n’ha malgastat a carretades. També hi ha hagut gent que n’ha robat d’aquests diners que eren de tots, i ara campen en llibertat, tan tranquils. Com si res. Fotent-se de nosaltres a la cara. Amb el permís d’aquests governs corruptes, amb la complicitat d’aquestes empreses de lladres que els contracten com a assessors. Assessors per robar més i millor?

Cada dia tinc més ganes de fer soroll.

Deixar-los a tots sords.

De trencar coses. Moltes coses.

I cares. Moltes cares.

De posar bombes.

I fer que esclatin tots: govern, bancs i tots aquells que s’hi enganxen com paparres. I potser així s'acabarà tota la corrupció.

Ho sento. Jo no sóc així, tan violent. 

Però m’heu conegut en un moment molt estrany de la meva vida.

Fight Club (1999)

David Fincher

Obsessions cinematogràfiques

Aquí teniu dues pàgines interessantíssimes amb algunes de les obsessions cinematogràfiques més torbadores:

THE OVERLOOK HOTEL (The Shining)

FRANK THE RABBIT (Donnie Darko)

Escriu begut; edita sobri

Precisament ara quan tot és molt més difícil en el meu petit univers de llibres. On algunes de les meves novel·les naveguen a la deriva buscant editor/ial, on amb l'excusa de la crisi veus portes que es tanquen maldestrament.

Precisament avui que estic enllestint nous projectes (algun sense destí) llegeixo el “pentàleg” que un reconegut escriptor del nostre país ha penjat al seu web. 5 punts on, amb una veritat avassalladora, es recull el què cal fer si algú es vol dedicar a escriure. Bé, si algú vol ser escriptor professional, diu. L'article ha estat aplaudit per molts futurs escriptors, difós a la xarxa per altres escriptors ja consolidats. Un hit, vaja. El podeu llegir aquí.

Em nego en rotund a creure 4 dels 5 punts que llegeixo.

No.

Joves que voleu ser escriptors, amb somnis i quimeres. Això No. Absolutament no.

Escriure, o voler ser escriptor professional, no passa necessàriament per aquests 4 punts, alguns dels quals atempten directament al romanticisme de la professió, a la llibertat creativa, a l'impuls d'explicar històries per necessitat, per supervivència (espiritual i no només econòmica). El que defensa aquest "pentàleg" se'n diu fabricar llibres, no escriure'ls.

Estic disposat a guardar les meves novel·les en un calaix si la única manera de viure només d'escriure passa per sucumbir als 4 darrers punts d'aquest “pentàleg”.

I és que, com tots sabem, "no por mucho madrugar..."

The Shining (1980)

Stalney Kubrick

La parte contratante de la primera parte sera considerada como la parte contratante de la primera parte

Jo soc dels que em llegeixo els meus contractes editorials de pe a pa. I els rellegeixo. I pregunto coses a la meva agent. I vull estar segur de quines seran les meves obligacions. I els meus drets. I els tornem a negociar.

I en parlem. 

I canviem clàusules. 

Afegim. 

Traiem. 

Refem el contracte si cal.

Amb els anys he après a dir que no. Que no accepto depèn de quines clàusules. Que no vull publicar una novel·la si no és amb les condicions que es mereix.

I no és només una qüestió de diners. En aquesta professió de putes i en els temps que corren, s’ha d’estar disposat a negociar-ho tot. Tot menys la qualitat i el respecte que es mereixen els lectors. Els teus lectors. Mal vendre's sempre acaba per destruir la teva llibertat creativa.

Als meus lectors els respecto moltíssim, són intocables, per això he dit que NO a la publicació d’una novel·la per què l'editorial interessada en comprar-ne els drets no garantia que aquest respecte es portés a terme al cent per cent. I no sabeu el que m'ha costat fer això, el que m'ha dolgut. 

M'he sentit com el rei Salomó havent de trobar una solució entre publicar i no publicar.

O com el torturat de Hamlet amb el ser o no ser.

Però refereixo no publicar que decebre els meus lectors.

Amen.

clika imatge per veure video

A Night At The Opera (1935)
Sam Wood

Esperar

El meu bon amic Fabrice Corrons té la magnífica costum de regalar-me un llibre la majoria de les vegades que em visita. Com que sap la meva devoció pels autors francesos, l'altre dia em va regalar la magnífica La ribera de les Sirtes de Julien Gracq (Proa). Tot i que no porto més de 44 pàgines llegides, ja puc dir que és magnífica per què m'ha atrapat des de la primera pàgina.

Me la va regalar per un motiu especial. Les obres de Gracq, tal i com diu a la contracoberta, són novel·les d'espera. En Fabrice creu que la majoria de les meves obres també ho són. Esperes. 

Després de fer un repàs mental a les meves novel·les i obres de teatre, m'he adonat, corprès, que efectivament els meus personatges sempre estan esperant. 

El matrimoni de Salveu les nostres ànimes espera l'arribada d'un misteriós personatge que els ha de tornar el telèfon mòbil d'ell. 

Isobel, la protagonista de Gènesi 3.0 espera en un cementiri per intentar convèncer a l'enterramorts per enterrar a la seva mare.

A La deriva dels continents la majoria de personatges esperen que passi la nit (en un hotel, estimbada als peus d'una escala, a la finestra d'una casa, en una parada d'autobús...)

A Dia de caça, quatre caçadors esperen a veure qui trairà primer als altres per salvar la seva pell.

A Tot el que hauries de saber abans d'estimar-me, l'Anastàsia espera pacient pels carrers de Morges a que en Gerard surti de la casa de l'Audrey Hepburn.

A L'enginy, dos exèrcits monstruosos esperen a que arribi la nit per iniciar una cruenta batalla.

A U, Due, Três, tres desconeguts que no parlen la mateixa llengua esperen en una trinxera que arribin ordres de l'exterior

I a Arca, tres traductors simultanis d'una cimera europea esperen instruccions per a una evacuació d'urgència.  

I curiosament, a les meves dues properes novel·les els personatges, bàsicament, esperen.

Algun psicoanalista a la sala?