Seria incapaç de recordar ara mateix totes les revolucions que he començat al llarg de la meva vida. I això vol dir dues coses: que començo a ser gran i que sóc molt revolucionari. També em costaria dir quantes d'aquestes revolucions he acabat o han tingut els resultats que jo esperava. Possiblement cap d'elles no hagi triomfat però el què és cert és que totes les revolucions tenen certs beneficis que fan que valgui la pena lluitar. També és cert que sempre hi ha danys col·laterals que fan que, si més no, haguem de plantejar-nos molt bé les coses abans de començar. Una vegada la roda hagi començat a girar, no hi ha tornada enrere. Diuen que les millors revolucions són les que van per sota, en silenci, atacant els fonaments però de vegades cal una bona sotragada, una bona traca, per despertar a l'enemic i, de pas, donar senyals prou clars a tots aquells que es vulguin unir a la nostra causa.
De tant en tant, entre projecte i projecte, en lloc d'anar-me'n a un balneari a descansar, m'agrada punxar allà on sé que pot fer mal. I creieu-me, en aquest país hi ha moltes ferides obertes que sagnen i que si les toques piquen. Però ja m'ho deia la meva mare de petit: «Si pica, cura.» Les revolucions no acabades tenen una cosa bona. Encara que al final tot torni al seu estat natural (enteneu per natural com a conservador, conformista, estàndard, segur, convergent i altres qualificatius que a mi em produeixen urticària) almenys durant una estona (enteneu per estona segons, minuts, hores, dies, setmanes o mesos) alguna cosa s'ha mogut. Els cervellets dels que es sentien al·ludits o atacats han despertat de la seva letargia fosca i, només en veure's amenaçats, han tret ungles i ullals per defensar allò que es creuen seu i que, generalment, sol ser de tots. El més trist és que som pocs els que fem això i encara quan ho fem ens hem de sentir menyspreats per alterar la bona harmonia que regnava a la terra dels mediocres mentre tots callàvem i acotàvem el cap.
Els humans, en menor o major grau, som de mena conservadora. No per instint, sinó per educació. Des de petits s'asseguren de fer-nos creure el conte del confort i la comoditat, del treball i la prosperitat. Ens donen llibertat amb el democràtic dret a vot però a l'hora de votar tots els colors es confonen i creen un arc de Sant Martí amb més colors que la bandera gai. Només heu de veure el trist panorama de la ciutat on visc, Vic, tan deplorable que cada quatre anys per les eleccions només tinc ganes de vomitar dins l'urna. La democràcia és utilitzada per uns quants com a narcotitzant col·lectiu. Rere aquesta lleugera sensació de llibertat que ens fan creure hi ha en realitat un potent sedant per què ens mantinguem apoltronats en les butaques dels nostres llocs de treball, rere les màquines alienadores de les fàbriques o estiregassats en els nostres sofàs d'IKEA, veient succedanis de vides molt més interessants que les nostres a traves de canals de televisió que tenen la certesa que som estúpids. I si no ho som, fem tot el possible per semblar-ho. Qui sap, potser aquesta és una altre tàctica per lluitar contra el sistema.
És veritat que els revolucionaris, com els pols oposats, s'atrauen. De tant en tant, en reunions socials i de manera discreta, com els cristians en ple Imperi Romà, pots captar senyals codificades d'altres com tu que, a la mínima que els dones peu, t'expliquen les penúries de les seves revolucions i, després d'unes quantes copes, acabes ideant accions reivindicatives, moltes d'elles amb pretensions terroristes i que, amb la mateixa efervescència amb què han aparegut, es desinflen quan tanquen el local de torn. No cal dir que a tot revolucionari li han passat pel cap idees de mort i destrucció però està comprovat que les millors revolucions són les petites, les que suposen canvis aparentment insignificants però que malbaraten els fonaments de les estructures que semblaven indestructibles.
Una de les grans victòries dels sistema capitalista (i que va començar com a revolució tecnològica) és la constant invenció de coses que saben fer-nos creure que són imprescindibles per la nostra vida (i només ho són pel nostre confort) i la seva posterior mutació o perfecció o reinvenció en nous formats que aparentment són millors i definitius. Almenys fins que aparegui un nou suport. Del disc de vinil vam passar a la cinta de casset, al mini-disc, al dat i finalment al disc compacte. De la cinta magnètica de vídeo al Làser Disc al DVD i ara al Blue-Ray. I altre vegada ja ens han tornat a enganyar. Ja ens tornen a tenir contents i ens tanquem a les nostres llars a gaudir d'aquesta il·lusió de felicitat en format digital.
El pas de la revolució a la mediocritat conservadora és tan ínfim que tots tendim a fer-lo. Està comprovat que totes les revolucions acaben donant pas a un estancament. Estem tan pendents de la nostra comoditat que, un cop assolides totes o algunes de les metes fixades, oblidem de seguida la lluita i, com els taurons, en el moment que aquesta s'atura, mor. Els èxits aconseguits abans, al preu que sigui, perden tot el valor i ja no es pot continuar. Si es vol reprendre la revolució s'ha de tornar a començar de zero. Això és extensible a l'art, la cultura, la política, l'educació o la sanitat. Tot és susceptible de ser revolucionat però tot corre el perill de ser corromput per la mateixa revolució. Abans de quedar-se sense fer res és millor sortir i tirar quatre pedres, encara que tinguem la sensació d'intentar matar dinosaures amb un tiraxines. Però recordeu què va fer David amb Goliat. Això sí que és una revolució.
Jo sóc dels que abans de callar o quedar-se quiet rebenta. Les meves revolucions són de les petites, de les que van per sota però de tant en tant faig una sacsejada per recordar-los que segueixo viu i amb mi la meva lluita. No hi tinc res a perdre per què tampoc no hi tinc res a guanyar. I això, creieu-me, és el què més els espanta. Les causes perdudes. Les accions kamikaze. Tot allò que fa d'un revolucionari un ésser tan romàntic com estúpid. Però el pitjor de tot és que al final, quan haguem mort, ningú no es recordarà de nosaltres. Com a molt posaran la imatge d¡algun pobre revolucionari en una bandera i cridaran el nom sense saber exactament qui va ser ni per què va lluitar. Es convertirà en icona. En producte de màrqueting. En part del sistema capitalista i de tot allò pel què va lluitar en contra. I ens hauran vençut. Per tant, només podem lluitar ara, mentre ens quedi un bri d'aire als pulmons.
No hay comentarios:
Publicar un comentario