Aquests dies he llogat el meu piset de Vic a la Melanie, una noia austríaca, de Viena, que ha vingut a fer un curs de català a la Universitat de Vic. D’acord: va triar català com podria haver triat serbi. La seva universitat li pagava un curs d’una llengua minoritària i en el fons per a ella han estat una mena de vacances pre-erasmus, que el farà a Barcelona, que li va tibar més que Belgrad. De totes maneres, a mi em va fer molta gràcia la seva demanda. Durant el procés de negociació, perquè suposo que a part del meu pis mirava altres ofertes, li vaig dir que, si venia a casa meva, li regalaria una de les meves novel·les perquè pogués comprovar l’efectivitat del curs. I, sorpresa per la casualitat d’haver trobar a un escriptor català que li llogava el pis, va acceptar.
El dia que ja marxava, vaig anar a comprovar que el pis estava bé, ho estava, i la vaig portar amb cotxe fins a Barcelona. Durant el viatge vam parlar molt del català i de Catalunya. De la nostra futura/possible/esperada independència. És grat veure que els de fora/lluny n’estan al cas. Però al preguntar-li si durant els propers cinc mesos que estaria al nostre país continuaria aprenent català, va respondre que per ara preferia reprendre el seu castellà mig oblidat. Que li seria més útil. Vaig valorar seriosament la possibilitat de reclamar-li el llibre que li havia regalat.
Durant la setmana del Festival Sónar, al pis de Barcelona, vam tenir allotjada una jove parella de Brussel·les. La Méline i en Mike. Durant un sopar on no va faltar la classe pràctica de com fer pa amb tomàquet mentre bevíem un bon Priorat, ells es van interessar per la nostra independència, sensibilitzats per un fenomen similar al seu país amb els flamencs. I, una vegada explicats els motius, convençuts, van secundar-nos en la demanda.
En Miles i en David són dos artistes canadencs que vaig conèixer durant una beca a Irlanda, en una residència per artistes. Va ser allà on vaig inaugurar aquesta costum d’ensenyar als estrangers que conec a fer pa amb tomàquet. Aprofitant la vinguda de dues amigues a la casa, vam accedir a organitzar la nit “espanyola” que els artistes de tot el món d’allà ens demanàvem. Però, hàbilment, la nit va ser més catalana que cap altra cosa. Fa dos estius, en Miles i David van estar-se una setmana a casa nostra. La diferència idiomàtica entre espanyols i catalans la coneixien bé perquè en Miles és l’autor de les meves fotografies que apareixen a la solapa de la meva darrera novel·la (versió catalana i castellana). A més, sensibilitzats pel seu Quebec, es van interessar per la nostra situació mentre untàvem tomàquet al pa i brindàvem pels nostres futurs respectius amb un bon Penedès.
La Marlen i la Sabrina, dues amigues alemanyes de vint i poc anys, han estat uns dies a casa nostra, de vacances. Quan els vam preguntar si sabien alguna cosa de Catalunya es van sorprendre. No entenien res. Elles només sabien que eren a Barcelona, Espanya, i ara els sobtava saber que es trobaven en un lloc que no havien sentit a anomenar mai. Durant el sopar, entre la demostració pràctica del pa amb tomàquet i bevent un Montsant, les vam il·lustrar de què era Catalunya, geogràficament i cultural parlant, i quines eren les nostres aspiracions. I van quedar la mar de sorpreses i contentes d’anar a dormir sabent que potser, algun dia, podrien dir que havien estat en un lloc que poc després es va convertir en un país independent. La contradicció va ser, tristament, que en marxar van dir-nos que, de totes maneres, si havien d’aprendre algun idioma, preferien el castellà. I van riure ingènues. D’això se’n diu guanyar batalles a mitges.
D’acord, no cal corre. Tot arribarà.
Per ara ens concentrarem a anar fent feina des de la base, conquerint-los amb dos dels nostres millors ambaixadors, amb permís de Gaudí: un bon pa amb tomàquet i un dels meravellosos vins D.O. que produeix la nostra estimada terra.
Salut!
No hay comentarios:
Publicar un comentario