Lectura obligatòria

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 28/01/2014

A propòsit d’una pregunta que em van fer durant una entrevista del programa “Aula Taronja”, de Canal Taronja, enregistrat al Sagrat Cor de Vic (la meva escola de sisè a vuitè d’EGB) i que vaig poder respondre molt per sobre, m’agradaria deixar clara la meva postura sobre les lectures obligatòries a la majoria d’escoles catalanes.

D’entrada hauríem de saber que qualsevol cosa que ens sigui imposada a fer contra la nostra voluntat despertarà en nosaltres un sentiment de rebuig immediat que provocarà que: no ho  fem, ho fem malament i a desgana o ho fem bé per despertant en nosaltres un prejudici de per vida vers allò que se’ns ha imposat. Això és una regla tan matemàtica com que dos més dos son quatre.

Per tant, hauríem de saber que si als nens els obliguem a llegir novel•les, el més probable es que acabin odiant les novel·les.

És veritat que si d’alguna manera no els “obliguem” a llegir, probablement per si sols no ho farien mai. Potser ajudaria que els pares, a casa, llegissin davant d’ells però com que ara no cal ficar-nos a revisar les misèries de les llars catalanes, entenc que des de l’escola és un bon lloc on potenciar la lectura infantil i juvenil.

En una recerca sobre les lectures prescriptives de batxillerat que proposa el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya pels cursos 2010-2013 he trobat el següent: Joanot Martorell – “Tirant lo Blanc” (versió actualitzada, per sort), “Antologia de poesia catalana” (on la poesia més moderna és de 1980), Caterina Albert, “Víctor Català”, “Drames rurals”, Miquel Llor – “Laura a la ciutat dels sants”, Pío Baroja – “El árbol de la ciencia”, Miguel Mihura – “Tres sombreros de copa”, Carmen Laforet – “Nada”, “Antología de poesía española” (on la poesia més moderna és de 1979), Àngel Guimerà – “Maria Rosa”, Joan Maragall – “Visions & cants”, Màrius Torres, Salvador Espriu – “Antígona”, Pere Calders – “Cròniques de la veritat oculta”, Maria Àngels Anglada – “Quadern d’Aram”, “Antología poética del Siglo de Oro”, Miguel de Cervantes Saavedra – “El Quijote”, Tirso de Molina – “El burlador de Sevilla”, Benito Pérez Galdós – “Tormento”, Valle-Inclán – “Luces de bohemia”,  Miguel Delibes – “Cinco horas con Mario”.

Una mica més i moro de l’ensurt. No m’estranya que els nostres joves avorreixin la lectura i no vulguin acostar-se a una novel·la quan acaben d’estudiar. Però si són les mateixes lectures que quan jo anava a l’escola i fa més de vint-i-cinc anys que vaig acabar l’EGB. Suposo que en algun moment de la historia la “Maria Rosa” d’Àngel Guimerà devia ser súper moderna però ara mateix, si a mi em queda lluny, imagineu als nostres adolescents.

Ens queixem que amb el govern del PP i les seves lleis retrògrades i obsoletes, quan acabin de governar ens deixaran com quan érem al 1960. Però amb aquestes lectures prescriptives abandonem els nostres adolescents al Siglo de Oro i sense ganes d’evolucionar mai més. Alguna cosa devem estar fent molt malament.

Si volem que els nostres joves s’enganxin a la lectura donem-los històries que enganxin de debò. Sembla fàcil, oi? Un cop haguem aconseguit això ja farem el següent pas que és estimular-los per què s’interessin per històries més complexes, per clàssics que tots hauríem de llegir (quan estiguéssim preparats), per créixer intel·lectualment quan toca.

Joves de Catalunya: us convido a amotinar-vos davant d’aquestes lectures passades de moda. Sigueu insurgents davant d’aquesta inquisició cultural. Però que la venjança no sigui tan estúpida com fer boicot a la lectura. Ans al contrari: llegiu molt. Llegiu més que mai però per sobre de tot llegiu tot allò que us desperti algun interès, que us emocioni, que us faci riure o plorar, que cada vegada que hagueu de deixar la novel·la ja penseu en quan la podreu reprendre, que quan llegiu us sentiu que sou a dins del llibre, vivint intensament amb els protagonistes.

Divertiu-vos. Apassioneu-vos. Enganxeu-vos-hi. Però per sobre de tot, llegiu allò que us agrada.

2014, un any perfecte

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 16/12/2013

Com cada any quan arriben aquestes dates, de manera mecànica i espontània, la majoria tendim a dos tics bastant absurds: fer un repàs més o menys subjectiu de l’any que estem a punt d’acabar i planificar els propers dotze mesos amb projectes i desitjos que sabem que, la majoria, no s’acompliran per falta d’esforç personal.

Sol ser típic també afirmar que l’any que deixem serà fàcil d’oblidar, per dolent, i centrar-nos amb les il·lusions del que està a punt d’arribar. Per no trencar la norma, diré que el meu 2013 ha estat un mal any a nivell personal i professional. Han passat coses bones, sí, però la balança es decanta cap al costat de les dolentes  (o insulses, que de vegades són pitjors), i miro amb delit el què m’ha de portar aquest 2014, any del cavall segons el calendari xinès.

Espero èxits professionals, conseqüència de la feina feta fins ara. És evident que no espero recollir fruits de llavors que no he plantat. Els canvis que estic projectant s’acabaran realitzant ben aviat. Els mails, trucades i reunions que fa setmanes que espero, arribaran. Tot anirà bé, sense més entrebancs. Com una seda.

Demanaria salut per als meus i per a mi, però ens considerem afortunats de que el meu pare hagi superat un càncer durant aquest any nefast (la balança es tomba cap al positiu) però la llista de dos anys d’espera que hi ha per a cirurgies no urgents a l’Hospital General de Vic, torna a fer-la decantar cap al cantó negatiu: tot i superar la malaltia encara porta una bossa penjant del budell (ara totalment prescindible) que segons el metge se li hauria d’haver tret el més de juny passat. Per culpa d’aquest petit handicap, l’home (i tots els que estan com ell) no ho pot acabar de superar i li està passant factura psicològica. Sí que demano per aquest 2014 que no abusem de la crisi i les retallades com a excusa perfecta per a tot, i que amb temes tan delicats com aquests, els metges s’estalviïn el cinisme de frases malsonants com “tranquil, d’això no se’n mor ningú”.

Si hem de creure als que ens manen, el 2014 serà l’any de la recuperació econòmica. Sortirem del forat i serà com si no hagués passat res. Gràcies a això, els ciutadans patirem una mena de felicitat desbordant col·lectiva que ens farà oblidar la corrupció dels nostres governs (espanyol i català) i totes les seves trifulgues i jocs de mans per robar primer i després fer-nos creure, amb un somriure sorneguer, que aquí no ha passat res. I ho faran tan bé, que a les properes eleccions encara tornaran a sortir vencedors, demostrant aquella teoria tan trista que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Més que pedra, és una llosa el sistema polític ple de corruptes de tots colors que ens ha tocat aguantar.

L’any que és a punt de començar estarem més controlats, vigilats i reprimits gràcies a la nova llei de seguretat privada que autoritza als vigilants privats a detenir persones pel carrer; amb aquesta mesura estic convençut que tots estarem molt més segurs i la delinqüència baixarà i menjarem anissos. Ara, com va dir algú a Twitter, només falta que els flequers puguin jutjar i els drapaires executar i la nostra justícia serà, com a mínim, més ràpida. Però que ningú es queixi: si tenim a la policia protegint els bancs i fent desnonaments, algú s’ha d’encarregar de vigilar-nos.

I com que amb les noves lleis de seguretat ciutadana ja aprovades (o a punt de ser-ho), ja no podrem ofendre a Espanya, sota risc de trenta mil euros de multa, ni ens podrem manifestar quan i on vulguem, doncs ens quedarem molt més a casa, gastant més llum, aigua i gas que, passi el que passi, segur que continuaran encarint-se. I aquesta reclusió forçada portarà a que les parelles es relacionin més i, com que l’avortament tornarà a estar penat, a finals d’any, en la valoració de rigor, tots parlarem del babyboom del 2014.

Però tranquils que aquest any segur, segur, i gràcies al savoir-faire dels nostres caps de govern, tindrem pregunta, data i consulta. La independència, però, vindrà una miqueta més tard.

I jo em pregunto: no seria hora de deixar-nos de protestes i passar a l’acció d’un vegada per liderar la nostra pròpia revolució francesa?

No hi estem tan lluny, de debò. Charles Dickens, en un fragment de la seva novel·la “Història de dues ciutats”, ja ho apunta: “Mentre el meu senyor ganduleja al seu llit amb quatre lacais servint-li xocolata i a fora els pagesos passen gana, en algun lloc del bosc està creixent l’arbre del que trauran la fusta per construir el patíbul on instal·laran la guillotina”.

Qui m’ajuda a tallar l’arbre?

Facebook després de la mort

Article publicat originalment al portal osona.com / naciodigital.cat el 18/11/2013

Durant les últimes setmanes han arribat tristes notícies des d’Osona amb les morts de tres persones molt relacionades amb la vida política, cultural i espiritual de la comarca. A dues les coneixia personalment i precisament la seva joventut i el fet de tractar-se de morts sobtades, sense temps a preparar-se, han estat un cop dur que costarà d’assimilar als amics, familiars i coneguts. Una de les males notícies me la van comunicar personalment per telèfon. Les altres dues les vaig llegir a Internet: en aquest mateix portal de notícies i a Twitter.

Les dues persones que coneixia, tenien presència a la xarxa, a través de perfils a Facebook i d’un bloc d’opinió personal força actiu. Com és habitual en aquests casos, ho he vist vàries vegades i sempre em sobta, després de morts els perfils continuen allà, més vius que mai, convertint-se en una mena d’obituari virtual, recordant-nos qui era aquella persona a través de fotografies, vídeos, opinions personals i la relació que tenia amb els seus amics. Són precisament aquests qui s’encarreguen de mantenir en “actiu” el mur del difunt, amb missatges de condol més o menys afortunats, compartint fotografies antigues pel record, enllaçant les notícies on s’expliquen les causes de la mort, narrant anècdotes del passat o penjant vídeos musicals dels seus grups o artistes preferits.

A molts, a mi per exemple, els pot semblar banal. D’una buidor i fredor enervant. ¿De debò que cal comunicar sentiments tan tristos, personals i profunds d’una forma tan pública i distant? Però és cert que, d’alguna manera, aquest mur virtual ens permet expressar el que se’ns ha quedat a dins, compartir la pena amb altres “afectats” i fins i tot planejar actes físics d’homenatge i acomiadament  que sense aquests mitjans ens seria impossible d’organitzar. Això demostra que, com sempre, la utilització prudent d’Internet ens obre tot un món, fins i tot després de la mort.

La majoria de nosaltres ja estem plenament acostumats a les xarxes socials i, vulguem o no, formen una part molt important de la nostra vida. La qüestió ara es torna més complexa quan ens preguntem si també haurien de formar part de la nostra mort. Caldrà tenir en compte que el límit entre respecte i morbo, bon gust i escabrositat sempre serà delicat i haurem d’extremar molt més les mesures i actuar amb molta sensibilitat. Si en vida alguns comentaris ja són ofensius, imagineu després de morts. Per si de cas, jo ja he donat les ordres pertinents perquè s’eliminin els meus comptes de Twitter, Facebook, Instagram, Linkedin i Blogger si em moro de forma inesperada.

Segurament, dubtes que ara tenim en un enterrament com “qui plora més estimava més el difunt?” trobaran la seva adaptació als temps moderns: qui deixi el comentari més llarg a Facebook o faci el tuït més bonic demostrarà ser més amic del mort? Les opcions que ens ofereixen defunció i virtualitat juntes són molt grans. Només cal mirar Be Right Back, l’inquietant capítol de la meravellosa sèrie de televisió Black Mirror, per fer-se una idea d’on podem arribar el dia que se’ns passi pel cap barrejar seriosament les xarxes socials, la tecnologia i la mort.

Sigui com sigui, és cert que aquesta virtualitat ens dotarà d’una eternitat fins ara reservada a ben pocs; fent evident la nostra por a la mort i a desaparèixer per sempre sense haver deixat res per a la posteritat.

Viure del "cuento"

Article publicat originalment al setmanari El Vigatà el 29/11/2013