107 passes

Fa anys que vaig començar a elaborar la teoria dels “dos passos endavant, un enrere”.  Allò que en castellà en diuen “una de cal y otra de arena”. No us posaré exemples concrets però des de fa molts anys, sempre que avanço dues passes en alguna cosa, al cap de poc, em veig obligat a retrocedir-ne una.

Al principi pensava que era una paranoia meva, que estava exagerant. Però amb el temps aquesta teoria s’ha anat confirmant.

Dues endavant, una enrere. Sempre.

O dues bones notícies, una de dolenta.

O una bona noticia, mitja de dolenta.

Fa temps, quan em podia permetre anar a una terapeuta, vam arribar a una curiosa deducció; no sóc una persona amb mala sort, però tampoc es pot dir que sigui afortunat.

I té certa lògica, quan una cosa bona s’obre davant meu, una de menys bona, o dolenta, fa que la cosa bona no acabi de lluir.

I així un dia rere l’altre, un any rere l’altre, un projecte rere l’altre.

Però la cosa és que tampoc no em puc queixar; la notícia bona sol minimitzar la dolenta, o la menys bona, i fa que tot es quedi en un terreny neutre.

Confortable i certament segur, però mai no acaba de ser del tot bo i, per sort, del tot dolent.

Amb el temps he après a conviure amb això. Ja forma part de la meva quotidianitat. Ara mateix estic en un procés similar però ja no m’immuto. M’ho miro inexpressiu, esperant el desenllaç que vingui.

Fa temps que em limito a fer passes petites, assegurant bé els peus a terra, esperant que algun dia s’oblidin de dir-me que, després de dues endavant, em toca fer-ne una enrere per poder continuar avançant.

Una passa.

Dues passes.

Tres, Quatre, Cinc…

Fins que un dia pugui arribar a fer 107 passes seguides, sense retrocedir, em portin on em portin.

Dancer In The Dark (2000)

Lars Von Trier