Sembla mentida que, tan avançats al segle XXI com estem en algunes matèries, a dia d’avui encara continuem obcecats en una cosa tan antiga i passada de moda com la d’etiquetar-ho tot, ubicar-ho dins un gènere o estil. A hores d’ara hauríem d’estar escarmentats de veure que, quasi sempre, alhora de classificar les coses per mantenir-ho tot sota un ordre preestablert, no acabem de sortir-nos-en mai. La nostra estúpida mania es delata a sí mateixa, mostrant com d’obsoleta s’ha quedat, evidenciant l’estupidesa humana.
Ara que acabo de publicar novel·la nova, "El cementiri" (Columna Edicions), ho he tornat a veure clarament. La sucursal d’una llibreria important de Barcelona l’ha col·locat amb les Novetats en Català. Perfecte. Una altre sucursal de la mateixa llibreria, a tan sols un carrer més enllà, ha optat per posar-la a la secció de Ciència-ficció i Fantasia. Que sí, encaixa en la ciència ficció, però és curiós com aquí han donat més importància al gènere per davant de la llengua. Reconec que a nivell de gènere les meves novel·les no són fàcils d’ubicar, bàsicament per què sempre acabo barrejant-ne molts i això descol·loca a aquells que necessiten tenir-ho tot etiquetat. Les tres parts de la meva trilogia, que ve a ser la mateixa història, he vist com qualificaven cada volum amb etiquetes diferents: Juvenil, Fantasia, Terror, Ciència-ficció, Aventures... En aquest cas concret, per exemple, no va importar gens l’idioma. Curiós.
És com si necessitéssim que el gènere de les novel·les, i per extensió de les pel·lícules i el teatre, fos clar i concís per saber que hem d’esperar-ne, per no sentir-nos decebuts. A molta gent li espanta pensar que l’obra que llegirà és “indefinida” o “barreja gèneres” quan, de fet, la vida mateixa acaba sent un poti poti de tots els generes existents.
Ens passa el mateix amb les races. Ara que gràcies a les (im)migracions (i a una obertura de mires?) molts pares tenen fills adoptats de continents diferents, que donen a les aules una imatge semblant a la dels anuncis de Benetton, potser ens haurem de replantejar aquest tema. O quan ens topem amb una persona filla de pares multiracials que barreja característiques fins ara vistes per separat en races diferents, els nostres dèbils esquemes s’esquerden per tot arreu.
Ja fa temps que tenim problemes amb els gèneres d’identitat sexual: home, dona, transexual, bisexual, gai, lesbiana, bisexual, heterosexual... i tot i això encara continuem fotent el ridícul cada vegada que pretenem etiquetar a algú.
Fins i tot una cosa que semblava inamovible com és la nacionalitat de les persones, fent un repàs als canvis que ha sofert la fisonomia del món, sobre tot d’Europa, és fàcil veure la fragilitat d’aquesta etiqueta. Una etiqueta que, més enllà d’enunciar on viu una persona, ja sembla estigmatitzar-lo per qüestions polítiques i socials fora del seu abast. A casa nostra, ara que trontolla més que mai, ens ha fet evident que ni tant sols això és per sempre i cal revisar d’una vegada per totes aquests cànons prehistòrics.
És cert que les etiquetes i els gèneres i les classificacions ens són necessàries per mantenir-nos allunyats del caos al que tendim de normal. Però també és cert que, el dia que no ens calguin etiquetes per valorar a les persones (i per extensió a les novel·les i les pel·lícules), abolint per sempre els prejudicis que amaguem rere aquestes classificacions de vegades massa estrictes, només aleshores, serem completament lliures.
No hay comentarios:
Publicar un comentario