A partir d'avui, a través de la finestra digital que m'ofereix Osona.com, començaré a opinar. Ja ho feia abans al meu bloc o en petites col·laboracions esporàdiques en diversos mitjans, però mai abans d'una manera tan «oficial», vinguda a través d'un encàrrec i amb el compromís de ferho continuadament. Res a veure amb l'anarquia amb la que administro el meu bloc. Sé que enprincipi pot semblar que no és gran cosa; un cop cada trenta dies, aproximadament, apareixerà un article meu en aquest diari digital. Algunes paraules que llegides en l'ordre correcte, diran coses. Algunes d'interessants potser, d'altres de banals, segur. Hi haurà persones que ho llegiran. Potser perquè abans han llegit alguna novel·la meva i els cridarà l'atenció. D'altres, sense ni tan sols saber qui sóc, ho faran per simple curiositat. Alguns tornaran a llegir la propera columna, d'altres no em llegiran mai més. Ni les columnes, ni les novel·les. Però aquest és el meu territori d'opinió que cuidaré com un hortet, amb dedicació i honestedat, per sembrar-hi coneixement o discòrdia un cop al mes.
Sé que és un mal moment per començar una col·laboració com aquesta. L'opinió, en l'era Internet, excepte en honroses i contades excepcions, està desprestigiada. I el més trist és que tots, d'alguna manera, hem contribuït a la degradació del què, en altres temps, era gairebé un art. Després d'anys de terrible repressió i control de les comunicacions i de la llibertat d'expressió, va ser una gran fita l'alliberament del pensament, de la paraula, de l'expressió. És meravellós haver pogut trencar finalment els canals encotillats del periodisme convencional, per donar pas a veus plurals i properes que s'expandeixen per noves vies i xarxes. Sí, ho és. Però en el mateix moment que vam tenir l'oportunitat de fer saber a tot el món la nostra opinió, de manera gratuïta, immediata, directa, sense cap filtre ni cap aturador, aquesta va començar a devaluar-se.
Alguns anys més tard, ara mateix, una opinió no té cap valor.
Avui qualsevol, i m'incloc jo mateix, té veu sense censura a Internet. A través d'un bloc, d'una pàgina, d'un fòrum. Fins i tot en té de forma anònima (cosa incomprensible) a les pàgines d'alguns diaris d'aparent prestigi on es pot rebatre notícies sense cap fonament i insultar persones amb tota impunitat. Tots podem emetre veredictes particulars que algú pot acabar prenent com a veritats absolutes. Els canals de televisió i les emissores de ràdio (privats o públics, nacionals o locals) estan plens de debats estèrils que ni tan sols compleixen la funció d'entretenir (evidenciant que la seva producció és barata; un decorat, un presentador i quatre tertulians que a les locals no cobren res), repetint els mateixos temes fins a l'avorriment; gent que no sap de res opina de tot, a crits estridents o amb paraules moderades que adormen fins i tot al moderador.
Sense prejudicis ni manies, omplint-se la boca de paraules buides que construeixen frases pomposes que no tenen cap sentit.
Els hauríem de cremar tots a la foguera per heretges de la paraula.
I si amb tot això no en tinguéssim prou, l'anarquia de l'opinió i els setciències fa eclosió de manera aberrant a Twitter, aquell lloc virtual on la gent vomita a l'instant, afortunadament amb només 140 caràcters, el què li passa pel cap, sense el filtre del raonament que podria evitar més d'una opinió mal formada (en el sentit més pejoratiu de l'expressió), fent partícip a tothom, la majoria de vegades, de la seva ignorància. El súmmum de l'opinió absurda pren forma en els tweets d'aquells que s'asseuen davant del sofà per mirar programes i sèries de televisió que detesten però amb la malícia de dir el què en (mal)pensen a l'instant, comentant el minut a minut amb el #Hashtag pertinent.
En aquest petit racó que ara inauguro, on deixaré per escrit les meves no sempre humils opinions, no tinc intenció de sermonejar, ni de dir veritats absolutes, ni de parlar de coses que no m'agraden però que miro per poder-les criticar. Intentaré opinar sobre coses que conegui. O coses que no conegui però que miraré d'informar-me al màxim abans de fer-ho. Que aportin, d'alguna manera, alguna cosa a qui ho llegeixi i a mi en escriure-ho. Espero.
Sigui com sigui, gràcies per llegir-me i benvinguts.
Pet Shop Boys
"That's my impression" (1986)
No hay comentarios:
Publicar un comentario