Durant les últimes setmanes han arribat tristes notícies des d’Osona amb les morts de tres persones molt relacionades amb la vida política, cultural i espiritual de la comarca. A dues les coneixia personalment i precisament la seva joventut i el fet de tractar-se de morts sobtades, sense temps a preparar-se, han estat un cop dur que costarà d’assimilar als amics, familiars i coneguts. Una de les males notícies me la van comunicar personalment per telèfon. Les altres dues les vaig llegir a Internet: en aquest mateix portal de notícies i a Twitter.
Les dues persones que coneixia, tenien presència a la xarxa, a través de perfils a Facebook i d’un bloc d’opinió personal força actiu. Com és habitual en aquests casos, ho he vist vàries vegades i sempre em sobta, després de morts els perfils continuen allà, més vius que mai, convertint-se en una mena d’obituari virtual, recordant-nos qui era aquella persona a través de fotografies, vídeos, opinions personals i la relació que tenia amb els seus amics. Són precisament aquests qui s’encarreguen de mantenir en “actiu” el mur del difunt, amb missatges de condol més o menys afortunats, compartint fotografies antigues pel record, enllaçant les notícies on s’expliquen les causes de la mort, narrant anècdotes del passat o penjant vídeos musicals dels seus grups o artistes preferits.
A molts, a mi per exemple, els pot semblar banal. D’una buidor i fredor enervant. ¿De debò que cal comunicar sentiments tan tristos, personals i profunds d’una forma tan pública i distant? Però és cert que, d’alguna manera, aquest mur virtual ens permet expressar el que se’ns ha quedat a dins, compartir la pena amb altres “afectats” i fins i tot planejar actes físics d’homenatge i acomiadament que sense aquests mitjans ens seria impossible d’organitzar. Això demostra que, com sempre, la utilització prudent d’Internet ens obre tot un món, fins i tot després de la mort.
La majoria de nosaltres ja estem plenament acostumats a les xarxes socials i, vulguem o no, formen una part molt important de la nostra vida. La qüestió ara es torna més complexa quan ens preguntem si també haurien de formar part de la nostra mort. Caldrà tenir en compte que el límit entre respecte i morbo, bon gust i escabrositat sempre serà delicat i haurem d’extremar molt més les mesures i actuar amb molta sensibilitat. Si en vida alguns comentaris ja són ofensius, imagineu després de morts. Per si de cas, jo ja he donat les ordres pertinents perquè s’eliminin els meus comptes de Twitter, Facebook, Instagram, Linkedin i Blogger si em moro de forma inesperada.
Segurament, dubtes que ara tenim en un enterrament com “qui plora més estimava més el difunt?” trobaran la seva adaptació als temps moderns: qui deixi el comentari més llarg a Facebook o faci el tuït més bonic demostrarà ser més amic del mort? Les opcions que ens ofereixen defunció i virtualitat juntes són molt grans. Només cal mirar Be Right Back, l’inquietant capítol de la meravellosa sèrie de televisió Black Mirror, per fer-se una idea d’on podem arribar el dia que se’ns passi pel cap barrejar seriosament les xarxes socials, la tecnologia i la mort.
Sigui com sigui, és cert que aquesta virtualitat ens dotarà d’una eternitat fins ara reservada a ben pocs; fent evident la nostra por a la mort i a desaparèixer per sempre sense haver deixat res per a la posteritat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario