Com cada any quan arriben aquestes dates, de manera mecànica i espontània, la majoria tendim a dos tics bastant absurds: fer un repàs més o menys subjectiu de l’any que estem a punt d’acabar i planificar els propers dotze mesos amb projectes i desitjos que sabem que, la majoria, no s’acompliran per falta d’esforç personal.
Sol ser típic també afirmar que l’any que deixem serà fàcil d’oblidar, per dolent, i centrar-nos amb les il·lusions del que està a punt d’arribar. Per no trencar la norma, diré que el meu 2013 ha estat un mal any a nivell personal i professional. Han passat coses bones, sí, però la balança es decanta cap al costat de les dolentes (o insulses, que de vegades són pitjors), i miro amb delit el què m’ha de portar aquest 2014, any del cavall segons el calendari xinès.
Espero èxits professionals, conseqüència de la feina feta fins ara. És evident que no espero recollir fruits de llavors que no he plantat. Els canvis que estic projectant s’acabaran realitzant ben aviat. Els mails, trucades i reunions que fa setmanes que espero, arribaran. Tot anirà bé, sense més entrebancs. Com una seda.
Demanaria salut per als meus i per a mi, però ens considerem afortunats de que el meu pare hagi superat un càncer durant aquest any nefast (la balança es tomba cap al positiu) però la llista de dos anys d’espera que hi ha per a cirurgies no urgents a l’Hospital General de Vic, torna a fer-la decantar cap al cantó negatiu: tot i superar la malaltia encara porta una bossa penjant del budell (ara totalment prescindible) que segons el metge se li hauria d’haver tret el més de juny passat. Per culpa d’aquest petit handicap, l’home (i tots els que estan com ell) no ho pot acabar de superar i li està passant factura psicològica. Sí que demano per aquest 2014 que no abusem de la crisi i les retallades com a excusa perfecta per a tot, i que amb temes tan delicats com aquests, els metges s’estalviïn el cinisme de frases malsonants com “tranquil, d’això no se’n mor ningú”.
Si hem de creure als que ens manen, el 2014 serà l’any de la recuperació econòmica. Sortirem del forat i serà com si no hagués passat res. Gràcies a això, els ciutadans patirem una mena de felicitat desbordant col·lectiva que ens farà oblidar la corrupció dels nostres governs (espanyol i català) i totes les seves trifulgues i jocs de mans per robar primer i després fer-nos creure, amb un somriure sorneguer, que aquí no ha passat res. I ho faran tan bé, que a les properes eleccions encara tornaran a sortir vencedors, demostrant aquella teoria tan trista que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Més que pedra, és una llosa el sistema polític ple de corruptes de tots colors que ens ha tocat aguantar.
L’any que és a punt de començar estarem més controlats, vigilats i reprimits gràcies a la nova llei de seguretat privada que autoritza als vigilants privats a detenir persones pel carrer; amb aquesta mesura estic convençut que tots estarem molt més segurs i la delinqüència baixarà i menjarem anissos. Ara, com va dir algú a Twitter, només falta que els flequers puguin jutjar i els drapaires executar i la nostra justícia serà, com a mínim, més ràpida. Però que ningú es queixi: si tenim a la policia protegint els bancs i fent desnonaments, algú s’ha d’encarregar de vigilar-nos.
I com que amb les noves lleis de seguretat ciutadana ja aprovades (o a punt de ser-ho), ja no podrem ofendre a Espanya, sota risc de trenta mil euros de multa, ni ens podrem manifestar quan i on vulguem, doncs ens quedarem molt més a casa, gastant més llum, aigua i gas que, passi el que passi, segur que continuaran encarint-se. I aquesta reclusió forçada portarà a que les parelles es relacionin més i, com que l’avortament tornarà a estar penat, a finals d’any, en la valoració de rigor, tots parlarem del babyboom del 2014.
Però tranquils que aquest any segur, segur, i gràcies al savoir-faire dels nostres caps de govern, tindrem pregunta, data i consulta. La independència, però, vindrà una miqueta més tard.
I jo em pregunto: no seria hora de deixar-nos de protestes i passar a l’acció d’un vegada per liderar la nostra pròpia revolució francesa?
No hi estem tan lluny, de debò. Charles Dickens, en un fragment de la seva novel·la “Història de dues ciutats”, ja ho apunta: “Mentre el meu senyor ganduleja al seu llit amb quatre lacais servint-li xocolata i a fora els pagesos passen gana, en algun lloc del bosc està creixent l’arbre del que trauran la fusta per construir el patíbul on instal·laran la guillotina”.
Qui m’ajuda a tallar l’arbre?
No hay comentarios:
Publicar un comentario