"Se hace camino al andar..."

(CAT)
Michel Houellebecq és un tipus estrany. M’atreviria a dir que a la vida real és un amargat, un misogin, un cutre. Però no el conec més enllà de les seves novel·les i d’alguna notícia llegida a la premsa anunciant que havia deixat penjada alguna presentació en algun lloc. Res més. Per això suposo que ha pogut més el pes del Houellebecq públic que el del privat. El real. Ha aconseguit enganyar-me amb el personatge d'ell mateix que ha creat per al públic. Pels periodistes que busquen carnassa. Després de llegir la seva darrera novel·la, El mapa i el territori (Empúries/Anagrama), tot el que pensava d’ell com ha persona s’ha magnificat, de manera absolutament volguda per part de l’autor, no hi ha dubte, perquè juga, tal i com abans van fer Luke Rhinehart, Kurt Vonnegut, Bret Easton Ellis entre molts altres (fins i tot jo mateix), de posar-se com a personatge a la seva pròpia novel·la. D'autoficcionar-se, fins i tot parodiar-se a hom mateix.

Fa alguns dies que vaig acabar de llegir El mapa i el territori però no ha estat fins aquesta nit, que m’he ficat al llit abans d’anar a dormir, que de sobte el meu cervell ha recordat la novel·la. He fet un repàs ràpid, analitzant la lectura que recordo convulsa, i he arribat a una conclusió madura: és una novel·la magna, mestra, genial. Plena de matisos, camins estranys, girs inesperats i sobretot, farcida de l’amargor tipical Houellebecq.

“En general, la vida humana és poca cosa, pot resumir-se en un número restringit d’esdeveniments"

Amb aquesta frase de la novel·la es resumeix perfectament l’ambient opressiu i poc optimista que es respira, navegant per mapes de carretera Michelin, quadres i fotografies descrites amb detall malaltís (però que fins i tot produeixen plaer), videoart en forma de muntatge circular. Una critica a la societat francesa vestida de critica a l’art contemporani, o al mercat de l’art contemporani o potser a la utilització del mercat de l’art contemporani com a mitjà vital. Si segons el meu criteri Plataforma, l’anterior novel·la de Houellebecq, ja era excel·lent, a més de tenir el millor final que he llegit en molts anys (no pel seu nivell de sorpresa o originalitat, sinó per com està narrat) El mapa  el territori apuja l’aposta, creant una novel·la difícil, a mig camí entre la metaficció i l'assaig pictòric, gens apta per a tots els públics, assolint un estat mental i físic superior. Us recomanaria que llegíssiu El mapa i el territori però només us puc dir que us atreviu a fer-ho.

(ESP)
Michel Houellebecq es un tipo extraño. Me atrevería a decir que en la vida real es un amargado, un misógino, un cutre. Pero no le conozco más allá de sus novelas y alguna noticia leída en la prensa anunciando que había dejado colgada alguna presentación en algún lugar. Nada más. Por eso supongo que ha podido más el peso del Houellebecq público que el del privado. El real. Ha conseguido engañarme con el personaje de sí mismo que ha creado para el público. Para los periodistas que buscan carnaza. Después de leer su última novela, El mapa y el territorio (Anagrama/Empúries), todo lo que pensaba de él como persona se ha magnificado, de manera absolutamente provocada por parte del autor, no hay ninguna duda, porqué juega, tal y como antes han hecho Luke Rhinehart, Kurt Vonnegut, Bret Easton Ellis entre muchos otros (incluso yo mismo) de ponerse de personaje principal en su propia novela. De autoficcionarse, incluso parodiarse a sí mismo.

Ya han pasado algunos días des de que terminé de leer El mapa y el territorio pero no ha sido hasta esta misma noche, cuando me he metido en la cama para ir a dormir, cuando de repente mi cerebro ha recordado la novela. He hecho un rápido repaso, analizando la lectura que recordaba convulsa, y he llegado a una conclusión madura: se trata de una novela magna, maestra, genial. Llena de matices, caminos extraños, giros inesperados y por encima de todo, llena de la amargura tipical Houellebecq.

“En general, la vida humana es poca cosa, se puede resumir en un número restringido de acontecimientos"

Con esta frase de la novela se resume perfectamente el ambiente opresivo y poco optimista que se respira, navegando por mapas de carretera Michelin, cuadros y fotografías descritas con detalle enfermizo (pero que producen incluso placer), videoarte en forma de montaje circular. Una crítica a la sociedad francesa vestida de critica al arte contemporáneo, o al mercado del arte contemporáneo o quizás a la utilización del mercado del arte contemporáneo como medio vital. Si según mi criterio Plataforma, la anterior novela de Houellebecq, ya era excelente, además de poseer el mejor final que he leído en años (no por su nivel sorpresivo o original, sino por la manera en que se narra) El mapa y el territorio sube la apuesta, creando una novela difícil, a medio camino entre la metaficción y el ensayo pictórico, nada apta para todos los públicos, alcanzando un estado mental y físico superior. Os recomendaría que leyerais El mapa y el territorio pero sólo os puedo decir que os atreváis ha hacerlo.